Les baralles entre germans és un tema que m’apareix sovint a la consulta. Hi arriba en forma de cansament, de culpa, de desconcert, i també d’una pregunta que molts pares es fan en silenci: què estem fent malament perquè això passa tan sovint? Potser una part del malestar neix just aquí, en la idea que aquestes disputes són el símptoma d’un fracàs de la criança, quan en realitat acostumen a formar part d’una de les escenes més importants del creixement emocional i de l’educació afectiva dels infants.
En moltes ocasions, el que hi ha en joc no és només l’objecte compartit, sinó el lloc que cadascú sent que ocupa dins la família
Quan un pare o una mare em comenta desesperat que aquests nanos es barallen per tot, acostumo a pensar que aquest “per tot” ja és una pista. Perquè, en moltes ocasions, el que hi ha en joc no és només l’objecte compartit, sinó el lloc que cadascú sent que ocupa dins la família. Hi ha discussions que semblen començar per una cadira, per una mirada, pel temps davant d’una pantalla o per qualsevol objecte de casa. Però, sovint, aquest “no res” és només la forma visible d’una tensió més fonda.
Compartir una família no és només compartir una llar. És compartir també la mirada dels adults, les esperes, les prioritats, els silencis, els moments d’exclusivitat i, fins i tot, els papers que, sense voler, es van assignant a cadascú
Els germans competeixen per recursos escassos: l’atenció dels pares, el temps, l’espai, els objectes, però també per una cosa encara més delicada, que és la sensació de ser vist, reconegut i estimat en un lloc propi. Compartir una família no és només compartir una llar. És compartir també la mirada dels adults, les esperes, les prioritats, els silencis, els moments d’exclusivitat i, fins i tot, els papers que, sense voler, es van assignant a cadascú. Freud va assenyalar com l’arribada d’un nou germà pot fer que el fill gran deixi de ser el centre exclusiu de la mirada dels pares i visqui aquesta pèrdua de lloc com una ferida al propi valor. Juliet Mitchell ha remarcat que el vincle fraternal no és només un detall biogràfic, sinó una peça central de la vida emocional, perquè amb els germans aprenem a conviure amb algú que ens desplaça i, alhora, ens ajuda a trobar un lloc al costat dels altres.
La gelosia, en aquest context, no és cap anomalia ni una prova que alguna cosa vagi malament. Més aviat és una manera confusa, intensa i molt humana d’expressar una por de fons: la por de perdre lloc, de deixar de comptar, de no ser prou important. Aquesta idea ajuda a mirar les baralles amb una mica més de profunditat i una mica menys de pressa. El germà estimat pot ser, alhora, aquell que desperta enveja, ràbia o sentiment d’injustícia, i assumir aquesta ambivalència és part del treball emocional de créixer.
A més, cada infant arriba a aquestes disputes amb el seu propi temperament. Hi ha qui reacciona de seguida, qui es defensa a crits, qui descarrega la frustració amb impulsivitat. I hi ha qui sembla aguantar més, qui calla, s’empassa el malestar i l’acumula fins que finalment esclata. En una mateixa família, aquestes diferències poden convertir una situació mínima en una escena molt carregada, sobretot quan el joc deixa de ser trobada i es transforma en competència, control o provocació.
Una de les coses que més desgasten els adults és la repetició
Una de les coses que més desgasten els adults és la repetició. No és només la baralla concreta. És la sensació que torna una vegada i una altra, sovint en moments de cansament, presses i poca disponibilitat interna. Llavors apareix la temptació de resoldre-ho ràpid: separar, renyar, decidir qui té la culpa i tancar l’escena com més aviat millor. Però, quan l’adult entra només com a jutge, sovint, sense voler, reforça allò que els infants ja senten: que hi ha preferits, que un sempre queda en pitjor lloc, que l’amor es reparteix amb una balança massa fràgil.
Per això em sembla més encertat entendre aquestes disputes com una ocasió delicada, però valuosa, per acompanyar alguna cosa que l’infant encara no sap fer sol
Per això em sembla més encertat entendre aquestes disputes com una ocasió delicada, però valuosa, per acompanyar alguna cosa que l’infant encara no sap fer sol. Winnicott va donar molta importància a la funció d’un entorn adult capaç de sostenir i contenir el malestar sense negar-lo ni quedar-ne arrossegat. Aquesta idea continua sent molt útil. Els infants necessiten límits clars quan es fan mal, però també necessiten adults que no redueixin el conflicte a una simple falta de conducta o a una guerra domèstica que cal apagar de pressa.
Acompanyar una baralla entre germans no vol dir justificar-la, ni idealitzar-la, ni convertir cada disputa en una lliçó. Vol dir poder aturar el que fa mal i, després, ajudar a pensar què hi havia sota aquell gest
Acompanyar una baralla entre germans no vol dir justificar-la, ni idealitzar-la, ni convertir cada disputa en una lliçó. Vol dir poder aturar el que fa mal i, després, ajudar a pensar què hi havia sota aquell gest. De vegades, hi trobem una necessitat d’atenció. D’altres, una sensació d’injustícia, una humiliació, una por poc dita o la dificultat d’acceptar que no sempre es pot tenir el mateix ni al mateix moment. Quan això es pot posar una mica en paraules, el conflicte deixa de ser només una explosió i es converteix, a poc a poc, en una experiència que també educa.
En aquest punt, els pares no necessiten ser perfectes. No cal interpretar-ho tot ni intervenir sempre de la millor manera. El que sí que ajuda és poder sostenir una certa curiositat davant del que passa, en lloc de quedar atrapats només en el cansament o en la necessitat immediata de fer callar el soroll. A vegades caldrà separar. A vegades caldrà reparar. A vegades serà important oferir a cada fill un espai exclusiu, una estona on no hagi de competir amb ningú per sentir-se mirat.
Bernat Sala
