06.12.2021 |

Per una nova Llei de Muntanya

Per una nova Llei de Muntanya

El 46% del territori de Catalunya està ocupat per zones de muntanya: la Val d’Aran, les comarques de l’Alta Ribagorça, els dos Pallars, l’Alt Urgell, la Cerdanya, el Solsonès, el Ripollès, el Berguedà i la Garrotxa, més tots aquells municipis amb característiques orogràfiques similars. Un de cada tres municipis catalans es troba en zona de muntanya, on vivim el 4,5% la població.

Fa 38 anys es va aprovar la Llei 2/1983, de 9 de març, d’alta muntanya, una llei territorial única, destinada a dotar de serveis i d’infraestructures a unes comarques de muntanya, pobres i amb dificultats de desenvolupament, segons el plantejament clàssic.

La Llei 2/1983, que va tenir els seus bons resultats, va ser declarada obsoleta al 2011 i es va instar el Govern de la Generalitat a elaborar-ne una de nova. Tanmateix, en els darrers deu anys, com passa en tants temes referits a la muntanya i a la Catalunya rural, la qüestió ha passat a ser secundària i no s’ha desenvolupat.

Només un exemple: a l’Europa rural només el 60% de les llars tenen accés a la banda ampla, davant del 80% de les llars de zones urbanes; aquest fet es considera un problema greu en una economia que ha de ser digitalitzada. Davant d’això trobem, per exemple, el cas del Pallars, on el 60% dels municipis no tenen cap previsió de quan els arribarà la banda ampla.

A l’Europa rural només el 60% de les llars tenen accés a la banda ampla, davant del 80% de les llars de zones urbanes; aquest fet es considera un problema greu en una economia que ha de ser digitalitzada. Davant d’això trobem, per exemple, el cas del Pallars, on el 60% dels municipis no tenen cap previsió de quan els arribarà la banda ampla

Desafortunadament, no és cap notícia ni cap novetat que fem tard en noves polítiques públiques de cohesió territorial. Amb moltes necessitats encara no revertides: comunicacions més cares i més difícils, distàncies de vies ràpides superiors a 70 minuts, poca capacitat decisòria a nivell polític, mobilitat restringida, agricultura menys competitiva, baixa densitat i dispersió de la població, envelliment per emigració del jovent, manca d’inversions, etc., emergeixen noves prioritats, que poden ser noves oportunitats per a les zones de muntanya, com la banda ampla, el creixement verd o la transició ecològica.

Catalunya va ser pionera a reconèixer i a actuar a la muntanya, com França, en el mateix moment, amb la Loi Montagne. Avui, els francesos tenen aprovada la Loi Montagne II, disposen referents ministerials de ruralitat i acompanyen tots els projecte de llei de Declaracions d’Impacte Territorial, un exemple del que es coneix com a Rural Proofing, un moviment que treballa per ruralitzar les lleis.

A Catalunya ens quedem enrere i no ens ho podem permetre. Encara estem llegint el mateix conte clàssic de sempre, quan el que necessitem és un nou relat, que sigui autèntic i actual, per portar a terme les accions dinamitzadores adequades a les zones de muntanya.

Podríem discutir si tota aquest panorama millorarà amb una nova Llei de Muntanya, però el que queda fora de discussió és que per poder construir noves polítiques públiques eficients cal reflexionar a partir d’un nou enfocament de la muntanya, basat en el reconeixement de la seva realitat i en la utilitat general de la seva riquesa biològica i ambiental.

Sílvia Romero Galera

Diputada del PSC per Lleida, Pirineu i Aran al Parlament de Catalunya

Per una nova Llei de Muntanya
Comentarios