”Perquè ja ningú canta?”, em preguntava sempre la meva padrina amb cara de resignació mentre m’explicava les hores i hores que passava de jove, cantant i cavant a l’hort, entre solcs de fesols i cançons.
Sempre deixava la pregunta a l’aire, i trastejava a la cuina mentre continuava tatarejant aquelles lletres que mai vaig acabar d’entendre. Sabia que jo era massa petita per segons quines reflexions, però en algun lloc seu devia saber que jo mai he acceptat les preguntes sense resposta i que tard o d’hora buscaria la solució entre els perquès oblidats d’aquest món.
Cantar per ella era donar gràcies a la vida per tots els dies que et regala la seva cara més amable, però també era acceptar aquells dies que mossega, fent mal de veritat. Cantar era convertir l’alegria en una forma de vida, tot i saber que per allà dins seu, corrien també molts fantasmes. Estic segura que des d’allà dalt, on deu ser ara, encara deu cantar mentre es sorprèn perquè la cito en les meves paraules.
Hem de ser, hem de tenir, hem d’arribar a, hem de ser els millors. Ens hem d’enfrontar, hem de competir, hem de guanyar. Hem de caminar sols, per sobre de tot i tothom. Hem de ser perfectes, hem d’agradar, hem d’enganyar-nos, hem de ser el que no som. Hem de criticar, hem d’idolatrar. I què acabem creant? Una societat perduda que no troba el camí per sortir del laberint on ha entrat
Potser han fet falta una colla d’anys i tastar l’agressivitat d’aquest capitalisme ferotge perquè nosaltres ens adonem de la saviesa que hi havia en la seva manera d’afrontar la vida.
Només em cal seure en un banc de qualsevol ciutat i observar les cares d’aquest món que ho té tot i sempre necessita més i més per arribar a una felicitat que s’allunya i s’allunya com més ens intentem acostar a ella.
Hem de ser, hem de tenir, hem d’arribar a, hem de ser els millors. Ens hem d’enfrontar, hem de competir, hem de guanyar. Hem de caminar sols, per sobre de tot i tothom. Hem de ser perfectes, hem d’agradar, hem d’enganyar-nos, hem de ser el que no som. Hem de criticar, hem d’idolatrar. I què acabem creant? Una societat perduda que no troba el camí per sortir del laberint on ha entrat.
I si, simplement acceptem que la felicitat està en compartir i no en competir? I si simplement vivim, gaudint del camí, sense intentar arribar els primers?
I si mirem endarrere i busquem el perquè de la pau d’aquella generació que tot i tenir un horitzó molt més dur, era capaç d’arrencar cada nou dia cantant?
Cada dia em sento més desconnectada d’aquest món on ho tenim tot i no tenim res. Dia a dia, intento construir un camí senzill cap aquesta pau que simplement et permet viure cantant.
