Estic amb el meu pare i els meus fills, repartint les cartes per començar el que segurament serà una disputada partida de brisca. Tal com veig l’escena, agafo un tren al passat, perdent completament l'atenció del present que tinc a les mans.
Paro en una estació, trenta-cinc anys endarrere. Soc jo qui juga a cartes, igual que ara. Però tinc uns vuit anys, com els meus fills ara. Som només jo i els meu padrí. És una tarda fosca i freda d’aquelles en què vol començar a despuntar l'hivern. Pels carrers solitaris, no es mou ni una ànima. És una tarda del Pirineu, del Pirineu de veritat. Tenim la llar de foc encesa i des de la taula estant notem aquell caliu. La padrina és a la cuina, netejant els rovellons que hem plegat aquella tarda. Tota la casa fa olor de bosc de finals de tardor.
Soc jo qui juga a cartes, igual que ara. Però tinc uns vuit anys, com els meus fills ara. Som només jo i els meu padrí. És una tarda fosca i freda d’aquelles en què vol començar a despuntar l'hivern. Pels carrers solitaris, no es mou ni una ànima. És una tarda del Pirineu, del Pirineu de veritat. Tenim la llar de foc encesa i des de la taula estant notem aquell caliu. La padrina és a la cuina, netejant els rovellons que hem plegat aquella tarda. Tota la casa fa olor de bosc de finals de tardor
Al padrí les cames ja no li aguanten i davant la impotència de fer-se gran les cartes són el seu refugi. Sense elles, el rellotge no es mouria. Juguem a la brisca, al tuti, i després tornem a la brisca. El padrí en sap molt i mai es deixa guanyar. I jo vull guanyar, i m'hi esforço, conto les cartes, les que ha tirat, les que deu tenir, els punts que porto i els que falten per sortir. I perdo. I m’enfado. Però tornem a jugar. Per sort no tenim tablet, ni consola, ni mòbil, només una tele on fan poques hores de dibuixos. Davant nostre tan sols una baralla de cartes i la fal·lera infinita d’aconseguir guanyar el padrí. I torno a perdre, i em torno a enfadar. I aprenc, aprenc molt, però no me’n adono. De la brisca i de la vida.
Per entendre-ho han hagut de passar molts anys i moltes partides.
Torno al present i en el viatge de tornada prenc una decisió: quan vinguem a casa dels meus pares no portarem mai tablets ni consoles. I aquella maleïda tele on els dibuixos sempre sonen en dual, seguirà així.
Hi ha masses partides a aprendre al costat dels padrins.
Partides de cartes i partides de vida. Partides que no ens pot robar una pantalla. Partides que deixen empremta i encara recordes trenta-cinc anys després.
