La precipitació d’aigua no és abundant a Catalunya i com se sap, la seva distribució pel territori i la freqüentació són molt aleatòries. Les temporades de secada estan documentades des de temps bíblics i des de que hi ha documentació escrita (1); igualment els aiguats, molt desastrosos a la conca del Segre, entre altres els tres episodis més catastròfics de 1907, 1937 i 1982 del passat segle XX. Atesa la importància cabal de l’aigua per a la vida i l’economia, la potestat eminent de l’aigua s’ha reservat al que ara en diem l’Estat des del dret romà, passant pels Usatges (2) del segle X, i més endavant la Constitució de 1812, fins a la Constitució Espanyola de 1978.
En un país en què la gestió de l’aigua ha estat tan estudiada i debatuda en el segle XVIII de la Il.lustració, Espanya va fer avanços considerables fins a la proclamació de la Llei d’Aigües de 1879, que pel seu gran encert es va mantenir més de cent anys per orientar la política hidràulica.
Les idees i propostes van tenir a final del segle XIX i començament del XX uns grans defensors, com l’aragonés Joaquín Costa, i en aquest context es va constituir el 1926 la Confederación Sindical de Aguas del Ebro –la primera–(3), i les confederacions d’aigües per a totes les conques hidrogràfiques, impulsades el 1933 pel ministre Lorenzo Pardo de la 2ª República Espanyola. Amb aquest bagatge s’han produït molts encerts a l’hora de gestionar un recurs tan vital com l’aigua.
Des de la Constitució de 1978, s’han anat desplegant a partir de 1979 els Estatuts d’Autonomia, que en general donen competències sobre l’aigua. I també s’ha actualitzat la nova Llei d’Aigües de 1985, amb complements el 2001. La gestió de l’aigua està ara regulada per la Constitució, els Estatuts d’Autonomia, la Llei d’Aigües, i a partir de l’any 2000 per la Directiva Marc de l’Aigua, DMA directiva 2000/60/CE del Parlament Europeu i del Consell, així com tota l’altra regulació de la UE, que estableix que la unitat de gestió es basa en la conca hidrogràfica (4) inclosa en la Demarcació Hidrogràfica; la coordinació de la gestió correspon als Organismes de Conca, així com la participació dels usuaris i dels agents econòmics i polítics en els Òrgans de Govern i de Planificació.
I com es veu això de l’aigua del Segre des de la Seu d’Urgell?
El 1859, amb el Canal d’Urgell, es va produir la gran transformació agrícola de Catalunya, posant en reg 70.000 ha. de terrenys fèrtils. La garantia de suficient aigua per regar no va millorar fins el 1955, amb la construcció de l’embassament d’Oliana de 85 hm3. La regulació dels cabals del riu Segre, encara insuficients, va augmentar considerablement l’any 1985 amb la construcció de l’embassament de Rialb de 403 hm3, que alhora ha obert noves perspectives pel Canal Segarra-Garrigues, proveient nous regs i sobretot suficiència d’abastament als pobles de l’interior de la Catalunya seca. Amb la Confederació, la conca del Segre i de les Terres de l’Ebre han tingut el seu organisme de gestió i planificació en els últims cent anys. Des de la llei d’Aigües de 1985 i les diferents Directives de la UE, la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre ha reforçat la Participació dels usuaris i entitats, i aplicat la Planificació hidrogràfica de forma capdavantera, amb fites singulars com el Pla Hidrològic de l’Ebre de 2008, i després el Pla Hidrològic del Segre de forma similar a totes les conques fluvials de l’Ebre.
Al Pirineu, la pluviositat és en general més alta que en altres comarques de la Catalunya interior i costanera. Però també té períodes de secades extremes i d’aiguats desastrosos. A la part alta de la conca del Segre, durant el segle XIX i principis de segle XX, es van construir molts petits regs a la Cerdanya, l’Urgellet i el Mig Segre, permetent mantenir una població que malgrat tot ha anat emigrant cap a la Catalunya metropolitana i Lleida. Des de la segona part del segle XX, el país es va despoblant a les muntanyes, i la riquesa i el personal es continuen afegint a l’àrea metropolitana de Barcelona i la costa mediterrània. Els vuit milions de catalans tenen el creixement en aquestes zones, descompensant progressivament el territori, tal com passa en les poblacions del tercer i quart món. I en conseqüència, la voracitat d’aigua augmenta.
Al Pirineu, la pluviositat és en general més alta que en altres comarques de la Catalunya interior i costanera. Però també té períodes de secades extremes i d’aiguats desastrosos. A la part alta de la conca del Segre, durant el segle XIX i principis de segle XX, es van construir molts petits regs a la Cerdanya, l’Urgellet i el Mig Segre, permetent mantenir una població que malgrat tot ha anat emigrant cap a la Catalunya metropolitana i Lleida. Des de la segona part del segle XX, el país es va despoblant a les muntanyes, i la riquesa i el personal es continuen afegint a l’àrea metropolitana de Barcelona i la costa mediterrània. Els vuit milions de catalans tenen el creixement en aquestes zones, descompensant progressivament el territori, tal com passa en les poblacions del tercer i quart món. I en conseqüència, la voracitat d’aigua augmenta
El 1957 es va redactar el Plan Integral de aprovechamiento del río Segre, plantejant diversos embassaments nous (Tres Ponts, Rialp...) i entre altres, un transvasament d’aigua del Segre cap a Barcelona. L’aigua pels més rics; i els de la part baixa de la conca del Segre veien que no podien aspirar a l’aigua per al seu desenvolupament.
El projecte Segarra-Garrigues ja ha tingut visat de nou el trasvassament d’aigües del Segre a Barcelona. En la secada de 2008 el conseller Francesc Baltasar va iniciar un dissortat trasvassament des d’Isòvol, a través del Túnel del Cadí, cap a les costes del riu Bastareny, per perdre’s a la capçalera del Llobregat. En aquell moment sabíem que no hi havia l’aigua que reclamaven encara que assequessin totalment el riu Segre a la part alta cerdana.
La exconsellera Teresa Jordà, primer, i el conseller David Mascort d’Acció Climàtica, volen demanar a la ministra Ribera que els deleguin les competències de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre a l’Agència Catalana de l’Aigua. Suposo que la motivació és assumir la Planificació hidrològica del Segre i que finalment es pugui enviar aigua cap a Barcelona. Entretant, el Govern de Catalunya ha deixat en suspens la construcció de dessaladores a la costa catalana, on hi ha aigua abundant (el mar) i suficiència financera per suportar els costos del creixement urbanístic. Es vol expoliar l’aigua necessària als usuaris de la conca per poder disposar d’aigua per a la metròpoli.
A la Seu d’Urgell, estem eternament agraïts a la CHE per la seva exemplar resposta per recuperar els danys dels aiguats de 1982, recuperant les lleres dels rius i les captacions dels recs de la comarca i que va aportar la Canalització del Segre entre Alàs i la Seu. Conjuntament amb l’IRYDA, Instituto de Reforma y Desarrollo Agrario, van posar les bases del Parc Olímpic del Segre de 1992, amb la corresponent concessió d’aigua per poder fer activitats turístiques i esportives. La canalització urbana del Segre també fou exemplar a Balaguer i a Lleida.
Les crítiques a la Confederació de l’Ebre van començar aquest any passat de seguida que començaren les reduccions d’aigua a causa de la falta de pluja aquest any 2021. Les culpes potser s’han d’adreçar a Sant Pere, que no fa ploure, o a la falta de fe per fer rogatives a Sant Ermengol, que d’això n’entén més.
Les crítiques a la Confederació de l’Ebre van començar aquest any passat de seguida que començaren les reduccions d’aigua a causa de la falta de pluja aquest any 2021. Les culpes potser s’han d’adreçar a Sant Pere, que no fa ploure, o a la falta de fe per fer rogatives a Sant Ermengol, que d’això n’entén més
A part de la legislació espanyola i europea, la Constitució de 1978 deixa clar en l’article 149 que la competència de l’aigua és de l’Estat. L’encomana de 1985 de la Policia d’Aigües derivant algunes competències a la Generalitat de Catalunya, dóna una responsabilitat sobre els aspectes de gestió aleshores confiats. Pel que respecta a la Seu d’Urgell, des de 2015, es va regular a la UE que totes les poblacions de més de 2.000 habitants havien de tenir Estació de Depuració. La Seu d’Urgell té 13.000 habitants i encara no en té. El més calent està a l’aigüera. Prullans tampoc en té, Organyà tampoc. I algun abocament de “fems líquids” (fem, purins i aigua) de granges de més de 300 vaques continua anant directament a la llera del riu per recalar dins dels canals olímpics de la Seu.
A la conca del Segre, no crec que sigui possible ni desitjable abandonar la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, creant un malestar innecessari, suplantant la planificació hidrològica i la gestió de l’aigua del Segre, per portar-la als àmbits de la política, amb cicles tan curts de quatre anys electorals i tan volubles en algunes autoritats polítiques.
Ramon Ganyet. Enginyer de Camins, Canals i Ports
(1) Que per sa misericòrdia e clemència infinida nos vulla donar pluja sobre la terra. Convocatòria de rogativa a València el 31 d’octubre de 1455. Molts rius s’han assecat, molts llocs no tenen aigua per beure, i l’Albufera de València s’ha assecat per complet i no queden peixos. Tot perdut e acabat.
(2) Usatges (72): Estrades e vies publiches, e ayges corens, e fons vives, prats, selves, garrigues, e roches fundades en terra, son de la Potestas.
(3) Ebre, Iber flumen, a les cròniques romanes de Plini el Vell era el riu dels ibers. La conca de l’Ebre és la que recull més aigua de tot Espanya, i afecta 9 Comunitats Autonòmiques. La seu de la Confederació és a Saragossa.
(4) Diferents sentències del Tribunal Constitucional reforcen les competències de les Confederacions Hidrogràfiques (Andalusia 2009 i altres), sempre en l’àmbit de la conca hidrogràfica.
