La ciutat d’Urgell ha rebut el topònim de l’arrel urg, que molts atribueixen a aigua en la llengua primitiva, i es justifica per la confluència dels dos rius: el Segre, provinent de la Cerdanya francesa, i el Valira, provinent de les valls d’Andorra.
Ara farà vint-i-cinc anys de la construcció de tres reformes importants que van afectar la relació de la ciutat amb el Segre: la canalització entre Alàs i la Seu, el parc olímpic del Segre i l’estació depuradora d’aigües residuals. Podríem fer una mica de balanç d’aquest quart de segle amb relació al cicle de l’aigua.
La canalització va permetre reorganitzar la plana al·luvial dedicada bàsicament als prats de farratge i als horts familiars. A part de la seguretat jurídica d’escriptures registrades, els camins s’han mantingut prou bé i la nova xarxa de reg ha funcionat. La llera del riu s’ha recuperat des del punt de vista ambiental i recents inventaris han mostrat la riquesa ornitològica amb gairebé 300 varietats d’ocells.
La proliferació d’arbres i alta vegetació dins de la llera n’ha disminuït la capacitat de desguàs. Després de molts anys, s’han aconseguit autoritzacions de l’Agència Catalana de l’Aigua, de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre i de les administracions de Medi Ambient per regular l’excés de vegetació dins de la llera.
Des del punt de vista urbanístic, s’han anat perdent la memòria i el respecte a la força dels aiguats quan reclamen, sense necessitat d’escriptures, els terrenys on s’han edificat irregularment (en zona inundable) algunes casetes dels horts i edificacions d’habitatges. Des del 1982 no n’hem conegut cap episodi catastròfic però, si ens atenem a la freqüència històrica i a les tendències del canvi climàtic, abans de deu anys haurem de rendir comptes de l’eficiència de la canalització per a protegir béns i persones.
El parc olímpic del Segre s’ha consolidat. Les funcions per a les quals va ser dissenyat (esportiva, especialment per al piragüisme d’eslàlom en aigües braves; recreativa, com a parc urbà públic, i turística, com a eina de promoció econòmica) han conviscut harmònicament.
El parc és un espai de referència imprescindible en la valoració de la ciutat. Les proves internacionals de canoa, la qualitat ambiental de l’espai combinat amb la privilegiada connexió amb la ciutat històrica, han fet de la instal·lació un referent mundial en l’esport d’alt nivell internacional. La perspectiva d’uns campionats mundials, programats per a 2019, podria ser un incentiu suplementari.
Com a parc urbà, cada dia és més apreciat. I, també, com a lloc de concentració per a reunions atlètiques o socials. Però s’ha de tenir present que té una relativa fragilitat i una dimensió limitada i, en conseqüència, totes les activitats no hi són compatibles.
La sostenibilitat econòmica del parc i la funció motora del turisme, sempre molt condicionada a la forta estacionalitat climàtica, dependrà també de la recuperació dels preus regulats de venda de l’electricitat de la minicentral, i de l’orientació general de la gestió.
La qualitat de l’aigua del riu és el resultat de múltiples actuacions dels uns i dels altres. L’any 1992 es van construir els col·lectors principals i les basses de depuració de Montferrer. Els col·lectors s’han anat millorant i ara queden poques aigües residuals vessades directament al riu, però encara es mantenen alguns desguassos cap a la segla del Molí sense perspectiva de millora, atesa la poca sensibilitat social cap a les aigües brutes.
Les basses de l’estació depuradora tenen una capacitat molt limitada de millorar la qualitat biològica i sanitària de l’aigua residual abans de restituir-la a la llera del riu. Va ser, des de l’origen, una precària instal·lació alternativa a l’EDAR, que correspondria a una població equivalent a 15.000 habitants. La seva construcció per a l’àrea de l’Urgellet és una assignatura pendent que contínuament es va ajornant. I, mentre, l’aigua que no es depura se segueix abocant contaminada al riu. Afortunadament, el tractament dels abocaments va venir acompanyat de dues depuradores industrials: la de la fàbrica de làctics CADI i la dels escorxadors carnis. Queden pendents de regulació, i sobretot de control, els abocaments de purins i de fems de les granges i dels establiments de vaques que, encara que no siguin gaire escandalosos ni abundants, són molt contaminants (especialment els caps de setmana en què se suposa que tampoc no hi ha cap control).
La perspectiva històrica del darrer quart de segle (des del punt de vista ambiental) seria, com en molts altres aspectes de la nostra evolució, una tendència general a la millora, però una reticència consolidada a no fer les coses prou com cal per homologar-nos a la resta de la Unió Europea, els països més avançats.
Ramon Ganyet. Enginyer.
