10.04.2021 |

Els herois invisibles

Els herois invisibles

Ara fa quasi un any, un 12 de març, ens van dir que havíem de marxar cap a casa, potser per 15 dies, però alguns ja vèiem que allò s’allargaria fins passat Setmana Santa. I ja no vam tornar. Vam abandonar les aules com qui fa un simulacre d’incendi.

Les primeres setmanes van ser plenes d’incerteses, d’indicacions contradictòries. Fer classes telemàtiques, no fer-ne, avaluar, no avaluar, avançar temari, aturar els aprenentatges... Però si un col·lectiu està acostumat a reinventar-se, improvisar i dependre de lleis educatives que canvien segons com bufa el color polític és el dels docents. I com no va podia ser d’altra manera, qui més qui menys es va arremangar. L’objectiu, no deixar sols els nostres infants i joves, el nostre futur. Tothom aplaudia els sanitaris a les 20h, es vetllava pels més grans, es buscaven solucions, medicaments, teràpies vàries. Però qui pensava en unes personetes tancades a casa, sense entendre què estava passant? Què era allò que els allunyava de cop i volta de part del seu món? Doncs les mestres, els educadors, les professores... en silenci, sense fer soroll, d’una manera invisible no van deixar que els més petits i joves es perdessin dins la confusió i la por. Els van acompanyar en tot moment, des de la pantalla, des del telèfon, des de la finestra. Com van poder, però no els van deixar sols.

Va acabar el curs, un curs on tothom en va aprendre molt. Infants i joves van poder seguir uns mínims dels seus “currículums” però l’educació va ser enorme. I els seus acompanyants, aquestes mestres i professors, van aprendre igual o més que ells. Una nova manera d’educar, nous objectius i grans reptes. I seguia aquella incertesa que acompanyava des del març de com seria el nou curs.

El juliol va ser un mes clau. Unes setmanes on el Departament d’Educació i els equips directius dels centres educatius, altre cop en silenci i a l’ombra de la societat, preparaven el que havia de ser el curs més complicat al que s’havien enfrontat mai. Unes directrius noves, uns protocols estrictes i a voltes incomprensibles. Però tothom va remar en la mateixa direcció i van marxar de vacances a l’agost amb el neguit de si aquella feina tan feixuga i llarga seria la correcta. No per això se sentien veus que deien que tot allò no servia per a res, que els docents no estaven preparats per afrontar aquell repte, que no es confiava en les escoles. Veus d’experts que exigien la no obertura dels centre. Però aquí el Departament d’Educació va ser ben clar. Les escoles no es podien tancar. Pors i neguits com més s’acostava el 15 de setembre. I les veus de sempre, les que retreuen poques hores de feina, moltes vacances i molt queixar-se.

Va acabar el curs, un curs on tothom en va aprendre molt. Infants i joves van poder seguir uns mínims dels seus “currículums” però l’educació va ser enorme. I els seus acompanyants, aquestes mestres i professors, van aprendre igual o més que ells. Una nova manera d’educar, nous objectius i grans reptes. I seguia aquella incertesa que acompanyava des del març de com seria el nou curs

I el 15 de setembre els centres educatius van obrir les portes, amb unes mesures sanitàries molt estrictes. Amb uns conceptes nous però ara molt integrats: mascareta, gel, grup bombolla, grup confinat, PCR, ventilació... Durant uns dies la societat va tenir les escoles al punt de mira, amb cert recel i desconfiança però altra cop la comunitat educativa, en silenci, dia a dia es va convertir en els que vetllaven per la salut dels més menuts i joves. No, no és agosarat dir això. Perquè les escoles són segures, els quatre mesos que portem al darrere ho han demostrat, els contagis dins les aules han estat mínims i les mesures estrictes s’han convertit en l’oasi de la salut dels nostres infants i adolescents i una barrera natural als contagis entre menors.

I el 15 de setembre els centres educatius van obrir les portes, amb unes mesures sanitàries molt estrictes. Amb uns conceptes nous però ara molt integrats: mascareta, gel, grup bombolla, grup confinat, PCR, ventilació... Durant uns dies la societat va tenir les escoles al punt de mira, amb cert recel i desconfiança però altra cop la comunitat educativa, en silenci, dia a dia es va convertir en els que vetllaven per la salut dels més menuts i joves

Algú pensarà que m’he tirat moltes floretes però la visió és molt global i com a regidora d’Educació he pogut estar al costat de tota la comunitat educativa de la ciutat, hem compartit neguits i dubtes,  i puc ben assegurar que els herois invisible han estat, són i seran sens dubte tots els que vetllen per l’educació dels nostres infants i joves, el nostre futur. I no puc menys que dir a totes aquestes persones, moltes gràcies per ser-hi.

Núria Tomàs i Gimó                                           

Regidora d’educació i professora

Els herois invisibles
Comentarios