En aquells anys de foscor la majoria de pirinencs ja havíem superat l’antic tòpic caldeu de creure que el món s’acabava a les fronteres que assenyalaven les carenes de les muntanyes que ens envolten. Les guerres i els seus relats s’havien encarregat de dibuixar uns nous límits als vells horitzons dels que les havien sobreviscut i els antics raiers testimoniaven que més enllà del congost de la Garanta dels Espluvins, i pel cap baix fins a Tortosa, el món continuava essent món.
La meua generació ja sabíem tot això i, malgrat que no hi havia televisió ni existien els mitjans de comunicació moderns, ja teníem una certa noció de la rotunda grandesa del planeta i de moltes de les seves llunyanes i inaccessibles belleses. Els llibres de l’escola i del batxillerat, en blanc i negre i sense fotografies, molts amb simples dibuixos, no eren gaire engrescadors ni portadors d’imatges prou estimulants. I els objectius de les escoles «nacionals» no tenien un interès gens pronunciat a projectar la imatge d’un món exterior que podria posar en qüestió la grandesa d’una «Pàtria» que, tal com ens venien i forçaven a comprar, a més de «Grande», havia de ser «Una» i «Libre». Sabent de llegir ─és un dir─, d’escriure i les quatre regles ja n’hi havia prou.
Una de les fonts d’informació que ens arribava, però, era la dels àlbums de cromos. Aquests també eren fets en dibuixos, però pintats en colors. Jo col·leccionava els àlbums de Chocolates Torras. A cada rajola hi sortia un o dos cromos que entre la canalla intercanviàvem fins a completar la col·lecció. Sempre hi havia algun cromo que es resistia a sortir més que no pas els altres, però al final del cicle temporal de cada àlbum es podien demanar els que faltaven i la casa Torras ens facilitava la possibilitat de completar la col·lecció. Era una manera dolça d’aprendre coses que no s’ensenyaven a l’escola i que alguns encara guardem en un raconet de la memòria.
Un d’aquells àlbums era el de Las maravillas del mundo. Una col·lecció dels indrets més destacats i meravellosos del planeta. Gràcies a aquells cromos vam descobrir l’existència del Taj Mahal, les piràmides d’Egipte, la Gran Muralla xinesa, el Partenó d’Atenes ─símbol històric de la democràcia─, el Colós de Rodes, el Far d’Alexandria..., sense saber del cert si aquelles imatges responien a una realitat tangible, obra de la mà humana o eren pures figuracions, filles del somni o de la imaginació d’un dibuixant.
Quan encara ens preguntàvem si la mà de l’home podia haver construït tals meravelles, vam descobrir la Seu. Després dels exàmens del matí a l’antic Institut, teníem dues hores i mitja per a dinar. Lo sinyor Mariano aquell any 1958 ens va portar a l’Hotel Mundial, que ens va fascinar. Jo ara mateix no recordo amb precisió com eren aquelles sales, aquelles cambreres uniformades amb el seu davantal de puntes i la seua còfia blancs, aquella coberteria, aquells plats tan atractius que vam devorar amb la mateixa fam que devien gastar els picadors de Nargó a l’aturada del migdia. Però el record que me n’ha quedat és una sensació de majestuositat, de cosmopolitisme, de modernitat i de cuina bellament presentada, inoblidable.
Havent dinat vam descobrir la verdor profunda i gairebé màgica del Passeig. L’aigua corria per dues séquies laterals i sadollava les soques gegantines dels plataners. Aquell devessall d’aigua transparent que fressejava riolera séquia avall hipnotitzava les mirades d’uns ulls més acostumats a l’aridesa dels terrossos i a l’eixarreïment dels roquissars que no pas a la generositat i l’abundància d’aquell líquid venturós i alegre, tan desitjat.
Havent dinat vam descobrir la verdor profunda i gairebé màgica del Passeig. L’aigua corria per dues séquies laterals i sadollava les soques gegantines dels plataners. Aquell devessall d’aigua transparent que fressejava riolera séquia avall hipnotitzava les mirades d’uns ulls més acostumats a l’aridesa dels terrossos i a l’eixarreïment dels roquissars que no pas a la generositat i l’abundància d’aquell líquid venturós i alegre, tan desitjat
Per si això no fos prou, al cap del passeig hi havia un brollador encerclat per un bassiol circular on cuejava un estol de peixos de colors. Eren peixos petits, lluents, platejats, d’uns colors llampants, mai vistos. Ens hauria agradat aturar-nos-hi una bona estona, però no s’hi valia a badar, perquè aviat havien de començar els exàmens de la tarda. Abans de marxar, però, encara vam descobrir la parada que en aquell indret tenia la gelateria Nazario, amb els seus talls de gelat de nata del país, tan excepcionals. Alguns companys encara s’havien ficat al bar la Mina i en sortien enlluernats, explicant la mà de tapes que lluïa al taulell. Però calia tornar-se a ficar al vell Ford que ens havia dut a la Seu i enfrontar-se als exàmens de la tarda sense perdre temps. En acabar els exàmens de la tarda vam visitar el carrer Major, amb les seves voltes acaramullades de botigues, l’olor fresquívola i vegetal de la plaça del Patalín, la portentosa catedral amb les seves imponents columnes i arcades granítiques i el seu fabulós claustre amb tot d’escenes i figures cisellades als seus capitells...
Quantes descobertes i emocions en un sol dia! Mentre tornàvem cap al poble, suposo que el nostre cervell metabolitzava tot el que havíem vist i s’anava fent la idea que les meravelles que apareixien als cromos era possible trobar-les encarnades en la realitat. I no gaire lluny de casa.
Marcel Fité
