L’any 1955 naixia la tradició de la Flama del Canigó de la mà de tres grans activistes culturals: Francesc Pujade, Joan Deloncle, tots dos de la Catalunya del Nord, i Esteve Albert, fill de Dosrius (Maresme), molt conegut dins el món cultural i polític català. La data de celebració que estableixen és el dia 23 de juny, vigília de Sant Joan, Diada Nacional dels Països Catalans.
Els tres creadors de la Flama del Canigó —Pujade, Deloncle i Albert— pensen inicialment en una finalitat molt concreta, que no és altra que evocar i refermar la identitat cultural comuna de les terres de parla catalana. Unes terres que des de molts segles enrere tenien la nit de Sant Joan com una nit de màgia i de misteri, en la celebració pagana del solstici d’estiu.
Juny rere juny, any rere any, segle rere segle, els Països Catalans havien anat celebrant multitudinàriament una nit de foc, amb costums, creences i elements molt marcats, com per exemple que les flames espantaven i allunyaven de les persones els mals esperits, els éssers malignes. Una altra de les creences era que les fogueres, enceses la nit de Sant Joan, tenien la virtut de netejar el cel de nuvolades perilloses, portadores de pedra, la gran preocupació de la pagesia al bon temps. Una preocupació molt raonable, natural, humana. Perquè, antigament, una pedregada que fes malbé la collita d’una comunitat significava un hivern de misèria alimentària per a moltes boques.
Una festa, la de la Flama del Canigó, que el poble tot seguit fa seva i pren una volada social considerable, alhora que també comporta una càrrega política profunda. En la nostra societat, tot acte humà, amb projecció social, conté, de si mateix, una càrrega política. I en aquest cas, la càrrega política era la llengua, la llengua catalana, lligam de cohesió històric i cultural entre tots els territoris que conformen els Països Catalans: Principat de Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Franja de Ponent, Principat d’Andorra, Catalunya del Nord i l’Alguer, a l’illa de Sardenya,
Però qui omple de contingut polític la llengua que parlem no som nosaltres, no som precisament els catalans, perquè el català és la nostra llengua natural; qui de veritat la polititza és l’Estat espanyol, des de la fi de la Guerra de Successió, l’any 1714, i també l’Estat francès, des del Tractat dels Pirineus, l’any 1659, fins a la brutal estocada del 1700: Lluís XIV, rei de França, prohibeix l’ús del català a les terres del seu regne. Vet aquí la gran adversitat històrica del poble català: trobar-se entremig de dues potències, com eren Castella i l’Estat francès, totes dues àvides d’aniquilar la nostra llengua i implantar-hi la seva.
Qui omple de contingut polític la llengua que parlem no som nosaltres, no som precisament els catalans, perquè el català és la nostra llengua natural; qui de veritat la polititza és l’Estat espanyol, des de la fi de la Guerra de Successió, l’any 1714, i també l’Estat francès, des del Tractat dels Pirineus, l’any 1659, fins a la brutal estocada del 1700: Lluís XIV, rei de França, prohibeix l’ús del català a les terres del seu regne
Actualment, la Flama del Canigó, la flama que baixa del cim d’una de les muntanyes més mítiques de la nostra geografia, s’ha convertit en una festa que cada 23 de juny, amb el foc renovat, símbol de vida, recorre la geografia dels Països Catalans com un acte més de reivindicació de la nostra identitat cultural i nacional. Un acte alhora festiu i cívic, reivindicatiu d’una llengua, d’una cultura i d’una nació sense estat que són les nostres.
Si hi ha algú que hagi barrinat i treballat perquè deixin de ser les nostres, aquest algú no és altre que els dos estats que van trossejar la nostra nació per dret de conquesta i esmentats anteriorment: l’Estat espanyol i l’Estat francès.
Josep Espunyes
