Arran de l’acord a què van arribar el Govern de l’estat i el Vaticà, a la darreria de març d’enguany, el Valle de los Caídos —actualment Valle de Cuelgamuros— s’habilitarà com un espai dedicat a la memòria històrica a partir del 2027. La despesa, inicialment, serà de 30 milions d’euros, una quantitat que l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica qüestiona, adduint que és un desembós del tot innecessari mentre hi continuï havent milers de desapareguts de la repressió franquista sense identificar. Ara bé, no se’n tocarà la creu, de 150 metres d’alçada, que presideix la construcció —la més monumental del cristianisme, segons el Llibre Guinnes dels rècords del món—, ni se’n tocarà els monjos benedictins, que continuaran practicant el culte en una part de la basílica, a més de gestionar-hi l’hostal i l’escolania. Així mateix, s’autoritzarà els familiars a recuperar les despulles dels avantpassats que hi tenen enterrats.
Els deliris de grandesa que alimentava Franco —un tret comú de tots els dictadors—, el van portar a construir el colossal monument funerari del Valle de los Caídos, una edificació immensa de ciment, fruit d’una cosmovisió del nacionalcatolicisme, presidida per la gran creu a què hem fet referència suara. Sens dubte, doncs, un monument d’apologia eminentment franquista, amb Franco com a gran i excels protagonista, que s’havia de convertir en una mena de far que projectés els valors del franquisme arreu del món.
Aquesta mastodòntica construcció —ho repetim, creada per desig personal de Franco—, es va edificar entre els anys 1940 i 1958, i la mà d’obra en foren milers i milers de presoners republicans de la Guerra del 36, que van haver de treballar en condicions més que deplorables. Per a l’orgull i satisfacció íntims de Franco, el Valle de los Caídos venia a ser la prova palpable i commemorativa d’haver guanyat la guerra que ell mateix havia provocat, arran del cop d’estat militar contra el govern democràticament elegit de la Segona República.
Així que es va acabar l’obra, el franquisme va fer que s’hi enterrés uns 33.000 cadàvers, exhumats de diversos cementiris de l’Estat i traslladats allí de manera indiscriminada, sense cap mena de respecte ni mirament, ni comunicar-ho als familiars dels morts. Una exhumació il·legal, doncs, i macabra, duta a terme pel govern i sota el vistiplau de l’Església, representada per l’abat benedictí de l’abadia de la Santa Cruz del Valle de los Caídos, fray Justo Pérez de Urbel. Inicialment, Franco volia que només s’hi traslladessin les restes de soldats del seu bàndol —la seva mentalitat feixista els veia com els únics «caídos por Dios y por la Patria»—, però pressions internacionals i d’alguns polítics de la seva confiança van fer que els difunts que hi foren traslladats i novament enterrats fossin dels dos bàndols. Una quantitat de morts —33.000, com s’ha dit— que convertiren el Valle de los Caídos en la fossa comuna més gran de l’Estat.
Precisament, l’any 2024 Teresa Álvarez Moret i Josep Montmany Álvarez van demandar l’Estat espanyol per crims de guerra. L’una i l’altre són filla i nét, respectivament, de José Álvarez López, combatent republicà que va morir a la batalla de l’Ebre i fou enterrat al cementiri d’Horta de Sant Joan, d’on el tragueren —o potser millor dir raptaren— l’any 1959, a fi de traslladar-lo i enterrar-lo al Valle de los Caídos. Filla i nét en volen les despulles a la cripta familiar, a Barcelona. Una noble pretensió, com la de moltes famílies més, que ara podran veure satisfeta.
Afegitó
Entre els milers de soldats republicans trets de la seva primera tomba i «reenterrats» al Valle de los Caídos, n’hi ha un que era fill de Peramola: Josep Coll i Escolà, nat a la masia del Forner, el dia 30 de juny de 1907, lloc on els seus pares feien de mitgers. Era fill de Lluís Coll i Ribera, nat a Nargó, i Maria Escolà i Graell, nada a Montllevir (Cortiuda).
Entre els milers de soldats republicans trets de la seva primera tomba i «reenterrats» al Valle de los Caídos, n’hi ha un que era fill de Peramola: Josep Coll i Escolà, nat a la masia del Forner, el dia 30 de juny de 1907, lloc on els seus pares feien de mitgers. Era fill de Lluís Coll i Ribera, nat a Nargó, i Maria Escolà i Graell, nada a Montllevir (Cortiuda)
Josep Coll i Escolà va morir durant la retirada de l’exèrcit republicà i fou enterrat al cementiri de Lleida, en una fossa comuna. El dia 21 de juliol de 1965, les seves restes, juntament amb les de 500 soldats més, foren traslladades al Valle de los Caídos per ordre expressa del dictador Franco, segons recull la historiadora Queralt Solé i Barjau, a Els morts clandestins. Les fosses comunes de la Guerra Civil (1936/1939). Editorial Afers. Catarroja, 2008.
Josep Espunyes
