Aquesta és una postal que podria haver estat escrita per molta gent de la comarca. Molta gent del temps en què la paraula comarca encara feia referència a una realitat viva, tangible, poblada, atrafegada, difícil..., molt més que no pas a la romanalla verbal i geogràfica, quasi buida i cadavèrica, totalment despullada del valor semàntic que aquest terme ha acabat adquirint. Ara i aquí, el mot comarca i una bona part dels seus derivats, a l’Alt Urgell, tenen un contingut semàntic purament testimonial. Esquelètic. Dolorós. Potser caricaturesc i tot.
La meua postal, però, vol ser simplement evocativa, testimonial, externa, captada des de la llunyania física i temporal. Una imatge en blanc i negre que voldria rememorar l’impacte i el cúmul de sensacions i d’emocions, que provocava a molta gent d’aquella antiga rodalia, avui esfumada, l’arribada a la Seu i la descoberta de la ciutat, les primeres vegades que la visitava. Cadascú en deu tenir el seu record particular desat en algun racó de la memòria. El meu fa referència a un dia indeterminat del mes de juny de 1958.
Havíem sortit amb un dels pocs cotxes que hi havia al poble de Nargó, un Ford negre, vell i atrotinat, que ocasionalment llogava el seu propietari. A dintre hi anàvem amuntegats una colla de joves estudiants disposats a examinar-nos de la feina efectuada ─durant tot l’any─ en un sol dia. El cotxe el conduïa el mestre que ens havia preparat durant el curs, lo sinyor Mariano.
La carretera era estreta, mal asfaltada, amb alguns clots i amb diversos controls de la guàrdia civil: a Nargó, a Organyà, a Noves... Tot plegat, marejava una mica; els budells se’ns recargolaven de tant en tant a les nostres panxes dejunes i a més s’havia de mantenir la saliva premuda a la gola per a no rotxegar. El trajecte durava més del doble del que sol durar actualment, exceptuant els dies que hi ha caravana per a arribar a Andorra. Lo sinyor Mariano de tant en tant ens anava informant dels llocs per on passàvem. D’Organyà i de la seua fira, però no ens deia res de les Homilies i els altres textos primigenis, que era com si no existissin. Del punt de mig camí, que era si fa no fa en un revolt dominat per un pi, a mitja hora de la sortida. Del Pla de Sant Tirs, d’Adrall... Però nosaltres, apilonats en la foscor mortuòria del cotxe, únicament escoltàvem amb mitja orella, perquè pensàvem amb neguit en el que ens esperava, en els exàmens que ens posarien unes persones que no coneixíem ni ens coneixien i que ens podien valorar la feina de tot un any en tan sols unes hores de rígids i imprevisibles exàmens, quasi glacials. «Sortirien els temes del primer text en castellà de San Millán de la Cogolla? I el de les comarques de Castilla la Vieja, tal com havia pronosticat un de la colla?»
El que anomenàvem la recta d’Adrall era com un túnel selvàtic. Set o vuit quilòmetres en línia recta, sense rotondes ni semàfors, envoltats de dues rengleres de plàtans gegantins, a banda i banda. En l’atmosfera verda i espessa que es creava, quasi opaca, el Ford que conduïa lo sinyor Mariano agafava una velocitat estratosfèrica ‒de més de 80 quilòmetres per hora!─ i tot ell grinyolava d’una manera estrident i estrepitosa. Però, tan bon punt sortia d’aquell túnel botànic, s’efilava pel pujador de sota Castellciutat i acabava arribant al coll que separa aquesta vila del turó de les Forques, punt que es convertia en la nostra particular Muntanya de les Temptacions.
Aquella arribada a les envistes de la Seu esclatava als nostres ulls d’una manera rutilant i meravellosa, molt difícil d’explicar i d’entendre. La visió de la capital comarcal, vorejada pels dos rius que lo sinyor Mariano ens explicava que la voltaven, amb aquelles teulades blaves, polides, europees, produïa a les nostres jovenívoles retines ─encara verges i molt famolenques d’imatges─ la sensació agradable de trobar-nos cara a cara amb una projecció cap a un futur esplendorós i, sobretot, amb una estampa de la màxima bellesa urbanística possible. L’harmonia de les cases, la verdor ufanosa de les terres, la blavor llunyana del Cadí... Tot ens cridava a endinsar-nos en aquell desconegut paradís que ens esperava al peu de la collada i gaudir de les poquíssimes estones que ens quedessin lliures en aquell verger urbanitzat de somni, ple de coses noves, desconegudes, fascinadores.
Però abans calia passar la tanda matinal d’exàmens i moure’ns en aquell espai fred, desconegut i ple d’aules i raconades misterioses que constituïa l’antic institut del costat de la Valira.
Per a agafar forces i aguantar durant el matí, lo sinyor Mariano, que ho tenia tot previst, portava un Cacaolat per a cadascun. Aquell seria el nostre esmorzar. I no s’ho valia a estar marejat perquè fins al migdia no hi hauria res més.
Marcel Fité
