Abans, a mitja tardor i primeria d’hivern era el temps de fer caure olives a les oliveredes de l’Alt Urgell, amb un fred que pelava, molt més que no en fa avui. I temps, doncs, d’activitat febril als molins d’oli de la comarca, des de bon matí fins a negra nit. Avui pocs n’hi queda. I tants com n’hi havia hagut! Pràcticament un a cada poble, i de vegades dos, tres i quatre i tot. Com al municipi de Peramola: el molí de Juncars, el del Ribó, el del Roca i el de la Societat.
Una feina i un procés —fer caure olives i moldre-les— que van patir una batzegada molt forta els primers dies de febrer de 1956. Ara en fa setanta anys, doncs. El fred que va fer aquells dies, amb 32oC sota zero a l’estany Gento —la temperatura més baixa registrada darrerament a Catalunya i encara no superada—, va rostir les oliveredes joves i moltes de velles i tot, a més d’arbres fruiters als conreus i arbres del bosc.
L’any havia començat amb bon temps, tot i ser al cor de l’hivern. Els pagesos havien escassat els olivers i la saba començava a pujar pel canot dels arbres des de les arrels i la soca. Un estat idoni d’avançament primaveral, doncs, perquè el fred deixés rostits, com s’ha dit anteriorment, els olivers joves i alguns de més vells. Com a conseqüència, en cosa de pocs anys l’Alt Urgell va perdre el 70% de la plantació d’olivers. Avui s’hi continua collint olives, però molt poques si es té en compte les que s’hi havia collit anys enrere.
En cosa de pocs anys l’Alt Urgell va perdre el 70% de la plantació d’olivers. Avui s’hi continua collint olives, però molt poques si es té en compte les que s’hi havia collit anys enrere
Uns records de l’ahir que em porten a la Cisjordània d’avui. Terra de palestins i oliveredes. Uns palestins i unes oliveredes que de fa temps pateixen l’atac injustificable i sempre impune del colons israelians, amb l’exèrcit al costat per companyia. És precisament en l’època de la collita d’olives que els colons israelians ataquen amb més virulència que mai els pagesos palestins, que surten cap a les oliveredes a fi de collir les olives al punt de maduració.
Colons atacant pagesos i atacant oliveredes, que arrenquen amb potents excavadores. I això perquè l’oliver significa la identitat i la resistència palestines —els és un símbol de connexió amb la terra, la seva terra—, mentre que l’oli que en treuen és el primer puntal de l’economia familiar. Més de la meitat de la terra palestina és plantada d’olivers, amb una pagesia que té la recol·lecció de l’oliva com el moment més important del cicle de l’any agrícola. Alguns d’aquests olivers són mil·lenaris, com «l’oliver d’Al-Walaja», capaç de produir, en un any mitjanament bo, una collita de cinc-cents quilos d’olives.
A Palestina, com a Catalunya, l’oli ha estat un dels components essencials de la cuina que s’hi elabora de segles. A més, i també com a Catalunya, l’oli s’hi ha fet servir —i s’hi fa servir— en molts preparats de medicina casolana. El famós sabó de Nablus, ciutat de Cisjordània, fa 4.000 anys que es fabrica amb oli d’oliva verge, aigua i sosa càustica.
Quan els colons i l’exèrcit israelians ataquen sistemàticament les extenses oliveredes palestines no és perquè sí, saben molt bé què fan: intenten destruir el símbol més fort d’arrelament a la terra del poble palestí. El poeta palestí Mahmoud Darwish va escriure: «Si els olivers sabessin les mans que els van plantar, el seu oli es convertiria en llàgrimes».
Josep Espunyes
