Quan Boris Cyrulnik parla de resiliència infantil, explica que hi ha nens que, tot i haver viscut experiències molt dures, aconsegueixen “teixir” una vida possible a partir d’allò que els ha ferit. No és màgia ni qüestió de caràcter: té a veure amb els vincles, amb la manera com algú els ajuda a posar paraules al que han viscut, amb la possibilitat de no quedar definits només pel trauma.
Penso en això quan miro què passa a una escola després de la mort d’un alumne d’ESO. De cop, el concepte de resiliència deixa de ser una idea abstracta dels llibres de Cyrulnik i es converteix en una pregunta molt concreta: com es fa, exactament, per tornar a classe quan la cadira buida és la d’un amic?
Estem acostumats a sentir les fases del dol en adults: negació, ràbia, negociació, tristesa i acceptació. Al principi, la negació actua com un coixí que ens protegeix de l’impacte de la pèrdua, després la ràbia porta frustració i la necessitat de buscar culpables, més tard la negociació intenta “fer tractes” per revertir o suavitzar el que ha passat, la tristesa ens connecta amb el buit i el dolor profund, i finalment l’acceptació permet integrar la pèrdua i reprendre la vida amb una nova mirada, el dol acostuma a tenir una durada de dos anys aproximadament.
En els infants, el dol no sempre esclata de seguida ni d’una sola manera
Però el dol que viuen els nois i noies quan perden algú estimat, no acostuma sempre a seguir aquest esquema ordenat, sinó que es barreja, s’interromp, es disfressa.... La immaduresa emocional pròpia de l’edat, porta a sentir el dol de forma desorganitzada. En els infants, el dol no sempre esclata de seguida ni d’una sola manera. A vegades apareix just després de la pèrdua; d’altres, sembla que tot continua igual fins que, al cap d’un temps, alguna cosa es desmunta. Pot sortir com confusió (“no entenc què ha passat”) o com un desconcert estrany davant d’una paraula, “mort”, que sona molt més gran que ells.
Hi ha infants que es tornen més irritables, que juguen amb una violència que abans no hi era, que tenen malsons repetits. D’altres s’enganxen més que mai al pare o a la mare que continua present, amb una por latent a que també desaparegui. Sorgeixen les regressions, reclamen més atenció, parlen o actuen com si fossin una mica més petits. És la seva manera de buscar seguretat quan el món s’ha trencat.
En alguns casos poden pensar, erròniament, que són responsables del que ha passat per alguna cosa que hagin pogut dir o desitjar, la tristesa es reflecteix sovint en el son, la gana puja i baixa, la pèrdua d’interès per activitats que abans gaudien, el baix rendiment escolar i fins i tot el desig d’estar amb la persona que ha mort.
Una pèrdua així també desperta preguntes grosses. Fins aquell moment, la mort era sovint una idea llunyana, associada a persones grans o a històries de peŀlícula. Quan qui mor és algú proper, o de la seva edat, el mapa es desquadra: si pot passar-li a un amic, pot passar a qualsevol. A partir d’aquí, moltes petites coses de cada dia, un retard, un missatge que no arriba, una trucada perduda... poden activar la por a patir una nova pèrdua.
Ens agradaria saber què dir, què preguntar, què callar
Enmig de tot això, els adults també ens trobem descoŀlocats. Ens agradaria saber què dir, què preguntar, què callar. La temptació és anar a buscar pautes ràpides: com explicar la mort, com detectar senyals d’alarma, com acompanyar el dol. Tot això és útil, i existeixen bones guies, com la publicada per Anna Novellas pensada expressament per les famílies en dol i que descriuen de manera simple i clara el dol com un procés d’aprendre a viure sense la presència física de qui estimem, mantenint-ne el vincle d’una altra manera.
Però més enllà de les guies, queda una part que no es resol amb receptes: s’ha de poder entendre què passa per dins d’aquests infants. Entendre que, quan es mostren més enfadats que mai, potser no estan tant enfadats amb nosaltres, sinó que l’enfado es latent. Que quan fan veure que no hi pensen, potser és perquè, si hi pensessin una mica més, la por i la tristesa els desbordarien. Que quan es tanquen a l’habitació, potser no és només perquè ‘passen de tot’, sinó perquè no saben ben bé com afrontar una experiència que els desborda.
És aquí on el pont amb Cyrulnik torna a tenir sentit. La resiliència, tal com ell la descriu, no és negar el dolor ni glorificar-lo, sinó trobar maneres de transformar-lo en alguna cosa que es pugui portar a sobre sense que ens esclafi. En el cas dels adolescents que han perdut un amic, aquesta transformació pot començar per coses aparentment petites: poder dir el seu nom sense que caigui un silenci incòmode, recordar una anècdota a classe, admetre que fa por tornar al lloc on tot ha canviat.
Els nois i les noies tenen una capacitat enorme per tornar-se a posar drets després de sacsejades molt fortes
Els nois i les noies tenen una capacitat enorme per tornar-se a posar drets després de sacsejades molt fortes. No pas perquè siguin immunes, sinó perquè, quan troben algú que els acompanya a mirar la ferida de cara, poden començar a fer allò que Cyrulnik anomena, “tricoter sa vie”, és a dir, anar teixint, punt a punt, de nou la seva vida. La mort d’un amic els marca, sí, però no té per què ocupar totes les pàgines de la seva història.
Bernat Sala, Psicòleg director del centre PsicoSeu
