En memòria d’Armand de Fluvià, heraldista i activista LBGTI+.
El dia 20 de juliol d’enguany, Barcelona va celebrar el dia de l’«orgull LBGTI+», un cant multitudinari públic a viure i a deixar viure sexualment tal com s’és. Ens hi solidaritzem. Ningú no és ningú per qüestionar l’orientació sexual d’una altra persona, sigui home o sigui dona. Sexualment, cadascú és com és: heterosexual —aquell que sent atracció sexual envers les persones de l’altre sexe—, homosexual, bisexual, transsexual o intersexual (LBGTI+). A part d’això, una persona en pot estimar profundament i honestament una altra, independentment del gènere que sigui, com passa avui i com ha passat sempre en el decurs de la història.
Tanmateix, en la nostra societat —una societat del segle XXI— encara hi ha qui veu i té el col·lectiu LBGTI+ com una mena de pesta bubònica, demoníaca i perversa, que s’ha de combatre per tal de fer-la desaparèixer del mapa. Són aquells —i n’hi més que no ens pensem, per desgràcia— que es creuen que tenen una ment i un esperit purs, i que van pel món com si fossin un exemple de civilitat, posseïdors de la veritat absoluta.
En la nostra societat encara hi ha qui veu i té el col·lectiu LBGTI+ com una mena de pesta bubònica, demoníaca i perversa, que s’ha de combatre per tal de fer-la desaparèixer del mapa. Són aquells —i n’hi més que no ens pensem, per desgràcia— que es creuen que tenen una ment i un esperit purs, i que van pel món com si fossin un exemple de civilitat, posseïdors de la veritat absoluta
A l’Estat espanyol, el primer intent de normalitzar el col·lectiu homosexual va tenir lloc a la Corunya l’any 1901. Marcela Gracia i Elisa Sánchez, mestres de professió, es van casar fent-se passar una d’elles per home. En descobrir-se la suplantació, el matrimoni va haver de fugir de Galícia. Va ser un primer intent de fer públic l’amor lèsbic, a l’Estat espanyol, d’una parella de noies que l’havien de viure d’amagat, clandestinament, enmig d’una societat masclista que, en general, estigmatitzava l’homosexualitat.
Ara bé, la repressió més forta el col·lectiu homosexual la va patir quan el dictador Franco va prendre les regnes del poder de l’Estat. Manaven l’Exèrcit i l’Església. Qui feia i desfeia, doncs, eren els conservadors i els ultracatòlics. No van trigar a modificar la «Ley de vagos y maleantes» per tal d’incloure-hi els homosexuals. I quan en detenien algun, home o dona, el tracte que rebia era més que humiliant, de desferra humana. És clar que també eren temps d’una doble moral, tant militar com eclesial. L’any 1975, al periodista Huertas Clavería li va costar un Consell de Guerra i dos anys de presó a la Model denunciar, al diari de tarda barceloní Tele/eXprés, que la propietat de molts «meublés» de Barcelona era de vídues de militars, mentre que l’Església anava fent els ulls grossos i tirant terra a sobre —com s’ha sabut darrerament pel testimoni de diversos afectats i alguns judicis— als molts casos de pederàstia que tenia al seu si.
L’estimació, l’amor, envers una persona del mateix sexe no és cosa d’avui, ni poc ni molt, sinó que existeix des que el món és món i l’ésser humà hi pul·lula. A la cultura grega antiga, ja hi trobem la pràctica de l’homosexualitat tant en homes —sobretot militars i atletes— com en dones —a les escoles femenines, la més famosa de les quals fou la de la poetessa Safo de Lesbos—. I també en la romana. L’historiador i polític anglès Edward Gibbon (Putney, 1757-Londres, 1794) ens fa saber, a l’obra Història de la decadència i caiguda de l’Imperi Romà, que un bon seguit d’emperadors romans, començant per Neró, que es va casar amb el jove eunuc Esporo, van tenir amants mascles.
L’estimació, l’amor, envers una persona del mateix sexe no és cosa d’avui, ni poc ni molt, sinó que existeix des que el món és món i l’ésser humà hi pul·lula. A la cultura grega antiga, ja hi trobem la pràctica de l’homosexualitat tant en homes —sobretot militars i atletes— com en dones —a les escoles femenines, la més famosa de les quals fou la de la poetessa Safo de Lesbos—
Va ser l’any 390, amb l’emperador Teodosi al poder i convertit al catolicisme, que es van prohibir el paganisme i l’homosexualitat, fins al punt de castigar els homosexuals, home o dona, amb la mort. Tanmateix, també és en aquell temps que sant Agustí (Tagaste, 354-Hipona, 430), un dels pares de l’Església, expressa: «Estima i fes el que vulguis». L’amor autèntic com a fonament de tot. Pensem-hi.
L’homosexualitat ha estat, és i serà. On hi hagi l’ésser humà, s’hi practicarà l’homosexualitat perquè és inherent a la persona. L’homosexualitat és sexe entre persones d’un mateix gènere, sí, però no solament és sexe, sinó que també hi ha atracció, sentiment i estimació. És la mateixa naturalesa que ens fa heterosexuals o homosexuals. I la naturalesa va fent el seu fet. Perquè per més que ens pensem, ensuperbits, que com a animal humà som els reis d’aquest planeta que en diem Terra, només en som un element més. I, sens dubte, el més perniciós de tots: l’animal que més fa per destruir-lo.
Josep Espunyes
