La diada de l'Onze de Setembre els catalans commemorem la caiguda de Barcelona, l’11 de setembre de 1714, i la capitulació de Cardona, vuit dies més tard, vençut l'exèrcit de l'arxiduc Carles d'Àustria per l'exèrcit de Felip V de Castella.
Just acabada la guerra, el poble català comença a patir una repressió brutal i sistemàtica, arran de l'aplicació dels Decrets de Nova Planta. L’exèrcit vencedor, amb Felip V al capdavant, no respecta cap dels acords de la capitulació establerts amb els perdedors, els partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria: se’ls confisquen els béns i se’ls anul·len els títols, els privilegis i els càrrecs, tant si són civils com eclesiàstics. Càstig i humiliació incondicional per als perdedors de la guerra, doncs, producte del sentiment de venjança i d’odi que destil·len les forces ocupants. Fins i tot, la màxima autoritat que el nou règim estableix a Catalunya és el Capità General, perquè els catalans no oblidessin que havien estat ocupats militarment pels vencedors.
A qui no conegui la història de Catalunya, la celebració de la diada de l'Onze de Setembre li pot semblar la celebració d'una derrota. Res més lluny de la realitat, però. Perquè el que de veritat representa aquesta manifestació ciutadana és, per damunt de tot, la lluita per la sobirania nacional. És mantenir viu el record i el respecte d'una resistència bèl·lica en defensa de les nostres llibertats com a poble.
La diada de l'Onze de Setembre els catalans commemorem la caiguda de Barcelona, l’11 de setembre de 1714, i la capitulació de Cardona, vuit dies més tard, vençut l'exèrcit de l'arxiduc Carles d'Àustria per l'exèrcit de Felip V de Castella
Tanmateix, els darrers Onze de Setembre la Catalunya independentista no ha sortit al carrer amb la força que ho havia fet als primers anys del segle XXI. Sobretot en la manifestació de l’Onze de Setembre de l’any 2012, organitzada per l’Assemblea Nacional de Catalunya sota el lema «Catalunya, nou estat d’Europa», en una manifestació multitudinària d’un milió i mig d’independentistes a Barcelona, segons la Guàrdia Urbana, i dos milions, segons els organitzadors, amb gent provinent de tot Catalunya.
Tant hi fa, que hi hagués un milió i mig de manifestants al carrer com si n’hi hagués hagut dos. La xifra és senzillament descomunal, un tsunami independentista que semblava imparable. En canvi, aquests darrers anys aquest moviment independentista ha perdut força pistonada. Fins al punt que no té ni majoria política al Parlament de Catalunya. N’hi havia tingut, sí, però la realitat —una trista realitat— és que avui no n’hi té, l’ha perdut.
I no n’hi té per una raó ben senzilla, no gens estranya: els partits capdavanters de l’independentisme no han estat prou votats. El poble català, fonament de l’independentisme, no està gens content de les divisions polítiques que els darrers anys han anat sacsejant els partits independentistes capdavanters, ERC, Junts i la CUP. Un espectacle denigrant de baralles internes, i baralles entre ells —amb insults inclosos—, per migrades quotes de poder i algunes prebendes, han fet que l’electorat independentista es desmobilitzés. Sí, han fet que tingués més desencís que il·lusió en la política que oferien els partits i els seus líders, incapaços de treballar a l’una a fi d’obtenir una Catalunya rica i plena, és a dir, independent. Políticament, la unitat de l’independentisme s’ha esquerdat.
Hem de retornar a l’esplendor dels Onze de Setembre dels primers anys del segle XXI. Revitalitzar una festa popular i reivindicativa en què prengui part tot el moviment independentista català, amb uns líders polítics que es sàpiguen posar d’acord pel que fa al camí que tots plegats hem de seguir.
Si no és així, serà el mateix independentisme català l’únic responsable que la diada de l’Onze de Setembre faci llufa.
Josep Espunyes
