He aprofitat que estava dormint per burxar-li amb un bastonet la paret interior de les galtes. M’he equipat amb un microscopi electrònic i el portaobjectes pertinent.
Per molt que porti les ulleres de veure-hi de prop, em poso davant del que deuen ser les tires d’ADN i no aconsegueixo veure-hi res. No les puc llegir. Diu que són com un oracle que contenen tota la informació sobre l’individu. Els trets físics, el tarannà, les malalties que pot patir…, com un manual d’instruccions, però no d’un sinó de toooots els mobles d’IKEA.
Però…, fixem-nos-hi bé. En aquell revolt potser m’hi sembla veure aquella fantasia desbordant traduïda en una fal·lera totalment precoç per la lectura compulsiva de Harry Potter. A la cara del davant de l’hèlix potser s’hi endevina la capacitat inaudita i inesgotable de lluitar contra les ones del mar, ara amb el peu, ara amb els punys, ara amb tot el cos, prim i bru com el vímet. I sortir-ne guanyador. Aquest altre passatge podria reflectir un ésser molt afectuós i sensible, encara que queda una mica camuflat per aquesta timidesa mal dissimulada i el posat desmenjat. Aquell raconet amb forma de v baixa sembla indicar una bona capacitat d’empatia i simpatia, una persona encantadora, bon amic i generós…, però les lletres del davant insinuen un noi casolà com una butaca d’orelles. Diria que sí, que això és clar. Porta ulleres, com els superherois, per passar desapercebut, però no les necessita per veure-hi bé, sinó per descansar la vista, de tant que es fixa en tot plegat. Sempre tant observador i pendent dels altres. Potser s’intueix per allí que seria força alt i ben plantat. En canvi, que toqués la bateria o jugués a futbol no ho veig per enlloc. Potser aquí hem tirat d’iniciativa pròpia o lliure albir. Però ho fa prou bé. Les condicions sí que hi deuen ser de naixement, al llibret d’instruccions. Segurament és aquella taqueta més clara, a l’esquerra: un sentit del ritme a prova de distraccions i una coordinació notable…
La tira d’ADN és microscòpica però allargadíssima… i només soc capaç de reconèixer, o d’inventar-me, una mínima part, la que arriba als 18 anys. La resta d’informació, la immensa majoria, encara és inintel·ligible per a mi. M’encanta que hi sigui, però que jo no ho pugui desxifrar. Millor així: Quina emoció, quin plaer i quin orgull poder continuar descobrint junts, per molts anys, el misteri que s’hi amaga. La vida que queda pel davant, estimat, plena d’oportunitats, horitzons, abismes i cims.
