François Sagan, morta l’any 2004, i Brigitte Bardot, morta a la darreria del 2025, van ser dues joves franceses que a la segona meitat del segle XX ens van fer arribar, des de l’altre cantó del Pirineu, una alenada d’obertura i llibertat que els joves catalans no podíem imaginar ni remotament a la Catalunya nacionalcatolicista que ens havia tocat de viure.
Fora del matrimoni, es tenia com un acte lleig, fastigós, pecaminós..., amb la dona, això sí, com a esca del pecat.
Més que res, sobre el coneixement i la pràctica del sexe; un sexe expressament amagat, ignorat, tant al si de la família com a l’educació escolar. Amb Franco i l’Església al poder del sexe difícilment se’n parlava. I si se’n parlava, només era per significar que s’havia de practicar dins del matrimoni. Fora del matrimoni, es tenia com un acte lleig, fastigós, pecaminós..., amb la dona, això sí, com a esca del pecat.
Françoise Sagan, l’any 1954 va publicar la novel·la Bon dia, tristesa. La va escriure a disset anys. Obra d’una adolescent, doncs, i per tant espontània i sincera. Tot i això, una bona part de la crítica literària la va qualificar de frívola. Només perquè la narració es pronunciava, sense prejudis, sobre l’amor, el sexe i la moral. Llegida per un jove d’avui, amb tres quarts de segle entremig, de segur que poca cosa hi trobarà de l’escàndol i rebel·lia que es va dir que contenia quan es va publicar.
Dit en poques paraules, Françoise Sagan escriu, amb Bon dia, tristesa, una obra que reflecteix la doble moral burgesa de la França de la postguerra, si fa no fa com la doble moral burgesa que es vivia a Catalunya en aquells dies. Cecile, la protagonista, és filla d’un pare ric i atractiu, amant de les relacions sexuals ocasionals, mentre que ella passa el dia a la platja i de nit surt de gresca. Just com va intentar fer la mateixa Françoise Sagan mentre va viure, disposada tothora a gaudir dels plaers carnals.
Brigitte Bardot —com també Françoise Sagan—, es va mostrar sempre com una dona desinhibida i lliure, avançada al seu temps.
Pel que fa a Brigitte Bardot —també coneguda per BB—, va ser una actriu i cantant que es va convertir en una «sex symbol» mundial, a l’alçada de Marilyn Monroe, després d’estrenar-se, l’any 1956, la pel·lícula I Déu va crear la dona. Una noia, a la pel·lícula, que presenta naturalment la seva sensualitat innata, sense importar-li, ni gens ni mica, l’opinió dels altres ni les convencions socials. Com va fer ella mateixa en la seva joventut. Perquè Brigitte Bardot —com també Françoise Sagan—, es va mostrar sempre com una dona desinhibida i lliure, avançada al seu temps.
Tanmateix, aquella icona i llegenda eròtica i sensual del cinema francès, que tant ens va obrir els ulls a molts joves d’aleshores, va ser força controvertida a mesura que es va anar fent gran. Si bé de jove Brigitte Bardot havia estat un símbol de l’emancipació sexual, com més gran es va anar fent més crítica es va tornar contra el moviment feminista.
D’altra banda, a Brigitte Bardot també se li va retreure que a quaranta anys deixés el món de l’art escènic i es consagrés a la causa animal, amb una fundació animalista que porta el seu nom. Però el que més se li va retreure, a la Bardot, és el suport que els darrers anys de vida va donar a Marine Le Pen i l’extrema dreta francesa, amb declaracions racistes i islamòfobes que li van costar més d’un judici i de dos.
En fi, dues dones franceses, la Sagan i la Bardotte, que de joves van fer tronar i ploure per a bé d’una vida més lliure de la joventut catalana, reprimida durament pel nacionalcatolicisme que imperava arreu de l’Estat espanyol.
Josep Espunyes
