A la darreria del mes de novembre del 2025, Alberto Núñez Feijóo, el líder del Partit Popular (PP), va viatjar a Barcelona a fi de trobar-se amb els empresaris del Foment del Treball. Els va demanar que pressionessin Junts, perquè aquest partit li fes costat en una moció de censura que volia presentar contra Pedro Sánchez, el president del Govern espanyol. La cosa no va passar d’aquí.
El PP vol una victòria política a la presidència de l’Estat
A mitjan gener del 2026, Feijóo va tornar a Barcelona i va visitar Girona, per a fer campanya i adeptes, preferentment entre la gent jove catalana. El PP vol una victòria política a la presidència de l’Estat —un canvi, doncs— i molts dels seus dirigents pressuposen que només «hi pot arribar des de Catalunya», com va manifestar Alejandro Fernández, president actual del PP català.
A la primeria d’aquest mes de juny, Feijóo ha visitat novament Barcelona per participar a la celebració de les Jornades del Cercle d’Economia, en què novament ha demanat el suport de Junts per tal de presentar una moció de censura contra Pedro Sánchez a fi de treure’l de la Moncloa. No el va tenir. Pocs dies més tard, però, el Congrés dels Diputats va demanar a Pedro Sánchez que dimitís o que es sotmetés a una qüestió de confiança amb el vot de Junts, PP, Vox i Coalición Canaria.
Amb un Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) en caiguda lliure, arran de tripijocs i corrupteles d’allò més fosc, el PP olora poder i vol accedir-hi amb el vot que més falta li fa: el català. Tanmateix, si en alguna cosa s’ha significat històricament el PP pel que fa a Catalunya és en la persecució implacable de la llengua i la cultura catalanes, juntament amb l’afany de barrar la consecució de més autogovern per part de la Generalitat de Catalunya.
Molts dels problemes polítics i socials de la Catalunya d’avui deriven d’aquella sentència
Recordeu, si no, la dura campanya d’aquest partit contra el tercer Estatut de Catalunya, aprovat al Parlament de Catalunya el dia 30 de setembre del 2005 amb un consens difícil de repetir; 120 vots a favor, del Tripartit i CiU, i 15 en contra, del PP. Un Estatut que es va votar el dia 18 de juny del 2006 —ara n’ha fet vint anys, doncs—, amb una participació ciutadana del 48,85%, i que el Tribunal Constitucional va esporgar a fons arran de la dura campanya que el PP va muntar en contra arreu de l’Estat, cosa que li va permetre recollir la no menyspreable quantitat de quatre milions de firmes. Molts dels problemes polítics i socials de la Catalunya d’avui deriven d’aquella sentència.
Com també cal recordar com l’any passat el PP va fer ús de tots els seus contactes a Europa perquè el català —com el gallec i l’euskera— no fos reconegut com a llengua oficial europea. Argumentava que l’única llengua oficial al territori de l’Estat espanyol és el castellà. Per tant, no volia convertir les institucions europees, i se’n vanava satisfet, «en una torre de Babel». I no parlem de la Llei d’amnistia aprovada el 2024, «per a la normalització institucional, política i social de Catalunya», amb un PP oposat frontalment a la seva aplicació.
Un PP que entén pactar amb Vox —al dir d’en Feijóo— com «un pacte natural», com ho ha fet al País Valencià, les Illes Balears, Castella i Lleó, Extremadura i Aragó —a Andalusia, si més no fins ara, no han arribat a cap acord—. Un Vox d’allò més cavernícola i espanyolista, el màxim dirigent del qual, el dogmàtic Santiago Abascal, no s’està de repetir, una vegada i una altra, que si mai arriben a tenir majoria al Govern la primera cosa que faran serà suprimir les autonomies. Un Santiago Abascal, a sobre, que no ha parat d’exigir la detenció i l’empresonament de tots els polítics catalans que van participar en el denominat «Procés independentista».
Josep Espunyes
