Tots coneixem la història del doctor Jekyll. Un home respectable, de ciència, de paraules amables i costums impecables. I del senyor Hyde: la seva ombra, la seva nit, allò que fa quan ningú el mira.
La lliçó de Stevenson no és només que tots tenim un monstre dins. És que, a vegades, el monstre acaba dominant el que un dia va ser una persona de bé.
La lliçó de Stevenson no és només que tots tenim un monstre dins. És que, a vegades, el monstre acaba dominant el que un dia va ser una persona de bé.
A l'hora de donar la cara, desapareixen. No perquè no tinguin raó. Perquè saben que no la tenen.
Hi ha professions que haurien d'estar especialment alerta a aquesta dualitat. La política, per descomptat. Però també el periodisme. Perquè qui té la responsabilitat de dir la veritat hauria de ser el primer a mirar-se al mirall i reconèixer les seves pròpies ombres. I tanmateix, no sempre passa això. Hi ha periodistes que escriuen contra persones concretes. Que insinuen, que retorcen, que silencien sistemàticament els encerts de qui no els agrada. I ho fan des de la tribuna que ells mateixos s'han construït com a "garants de la democràcia". Però a l'hora de donar la cara, desapareixen. No perquè no tinguin raó. Perquè saben que no la tenen.
Hyde no es presenta als judicis. Hyde actua a les fosques. O, encara més, actua a través d'altres. Hi ha maneres més subtils de fer mal sense mullar-se. I alguns periodistes les dominen a la perfecció. No necessiten embrutar-se les mans, saben com fer que el cop arribi a destinació sense que se'n pugui traçar l'origen. I mentre fa impacte al desti, ells ja són lluny, escrivint un altre article sobre bondat i llibertat d'expressió.
Hyde, després de cada crim, tornava a ser Jekyll. I ningú no sospitava.
Hyde, després de cada crim, tornava a ser Jekyll. I ningú no sospitava.
El més inquietant d'aquesta dualitat no és que existeixi. És que, amb el temps, l'individu deixa de percebre el canvi. S'ha acostumat a ser Hyde a les nits, i Jekyll als matins, i ja no sap ben bé qui és. Creu de debò que els seus articles són informació. Creu que les seves insinuacions són proves. Creu que el seu instint destructiu és, en realitat, defensa de la veritat. I aquí rau la tragèdia. Perquè el Jekyll original, el de la novel·la, volia separar el bé del mal.
El que tenim avui no vol separar res: vol justificar-se. Vol que els altres creguin que Hyde és només un periodista valent que diu el que ningú gosa dir.
El periodisme, en el seu millor sentit, no és un exercici de poder personal. És un servei a la ciutadania
Però els grans periodistes no es defineixen per la seva capacitat de destruir, sinó per la seva obsessió per la veritat. No insinuen, contrasten. No difamen, demostren. No actuen a les fosques, posen noms, dates, investiguen. I, sobretot, no confonen el seu instint amb un mètode. Perquè el periodisme, en el seu millor sentit, no és un exercici de poder personal. És un servei a la ciutadania. I tot servei exigeix una triple virtut: professionalitat, responsabilitat i humilitat. Saber que un no és l'amo de la veritat, sinó un aprenent que cada dia s'hi aproxima.
El Hyde periodístic, en canvi, no té aquests dubtes. Ell ja ho sap tot. Ell ja ho ha jutjat tot. I la seva sentència és irrevocable perquè no està sotmesa a contrast ni a recurs. Això no és periodisme. És una altra cosa. I aquesta altra cosa té un nom literari, però també un nom real: impostura.
No parlo de tots els periodistes. Per sort, la majoria no han begut la poció de Stevenson. Fan la feina amb honradesa i honestedat, amb rigor i amb contrast de fonts. I són ells, precisament, els que haurien de descobrir els Hyde de la seva pròpia professió. Perquè un ofici que no es neteja per dintre acaba podrint-se del tot. “L'ètica ha d'acompanyar sempre al periodisme, com el brunzit al borinot” (Gabriel García Márquez)
I els lectors, mentrestant, què poden fer?
Apagar la veu d'un Hyde no és silenciar la llibertat d'expressió. És defensar la qualitat de la informació
Apagar la veu d'un Hyde no és silenciar la llibertat d'expressió. És defensar la qualitat de la informació. Deixar d'agafar el diari que cada dia maquilla, desvirtua, emmascara. No compartir l'article que només busca fer mal. I, sobretot, no confondre el valor amb el soroll.
La literatura ens va advertir fa més d'un segle. Però nosaltres, tossuts, seguim creient que Jekyll i Hyde són personatges de ficció. I no: són persones reals, que s'asseuen cada dia davant d'un ordinador, escriuen un article, a vegades fins i tot ben escrit, i després tanquen l'ordinador convençudes que han fet un servei a la societat. Però el servei autèntic a la societat no es fa malinterpretant, ni insinuant, ni actuant a les fosques. Tal com deia Gabriel García Márquez “El periodisme és una passió insaciable que només pot digerir-se i humanitzar-se per la seva confrontació descarnada amb la realitat.”
L'antropologia ens ha ensenyat que totes les societats han tingut els seus ritus de purificació. Els seus mecanismes per expulsar el mal, per nomenar l'enverinador, per restaurar l'equilibri trencat. Avui, en canvi, ens hem quedat sense rituals. Mirem Hyde com qui mira un espectacle, i quan l'espectacle acaba, canviem de canal.
Però el verí no desapareix perquè tanquem els ulls. Es filtra, es reprodueix, es fa costum. I aleshores la pregunta ja no és què faran els monstres, sinó per què nosaltres, els qui hauríem de posar el crit al cel, preferim el silenci còmode a la incomoditat de dir prou.
Així que et pregunto, lector: quantes vegades has confós el soroll d'un Hyde amb el valor d'un periodista? I sobretot: què faràs la propera vegada que el reconeguis?
I si ara, després de llegir això, t'adones que el monstre no ha acabat? I que el proper article, la propera insinuació, la propera vida que intenten destruir... pot ser la teva?
María José Moreno Antropóloga
