Als segles XVI i XVII, una patent de cors era la llicència que concedia el rei, o els dirigents de les ciutats-estat, al beneficiari. Una concessió que l’autoritzava a atacar vaixells i a fer el que cregués més oportú amb la tripulació i la càrrega que aquesta transportava. En paraules més d’avui, podem dir que tenia carta blanca, que equival a dir que podia obrar amb total llibertat i impunitat sobre la marineria que atacava i els seus béns.
Patent de cors, o carta blanca, és el que tenen encara avui certs polítics i certs policies que diuen que treballen a favor de la salvaguarda de l’Estat. Polítics com María Dolores de Cospedal, ex-secretària general del Partit Popular i ex-ministra de Defensa, o Alicia Sánchez-Camacho, ex-presidenta del Partit Popular Català, o Cristóbal Montoro, ex-ministre d’Hisenda en el govern de Mariano Rajoy, juntament amb inspectors de policia com ara Eugenio Pino, José Luis Olivera, José Manuel Villarejo i Bonifació Díaz, entre d’altres, implicats tots plegats en l’«operació Catalunya».
Una «operació Catalunya», com sabeu prou, consistent en un entramat en què intervingueren polítics, policies, jutges i periodistes devots incondicionals d’aquella Espanya que és «unidad de destino en lo universal», un dels grans lemes del franquisme. Tota una patuleia que no va dubtar a presentar proves, orquestrades per ells mateixos —falses, per tant—, que incriminaven polítics i ciutadans catalans compromesos amb la causa del dret a decidir. Càrrecs polítics i policials que van fer, premeditadament i ben planificat, molt mal a polítics i militants independentistes catalans per la senzilla raó que no pensaven com ells.
«L’operació Catalunya és una ficció que mai no va existir», van declarar Cospedal, Sánchez-Camacho i Montoro, davant la comissió d’investigació de l’«operació Catalunya» en les sessions que es van celebrar al Congrés dels Diputats els darrers dies de març i primers d’abril d’enguany. Ho van negar tot. Àdhuc la prova d’uns àudios secrets del 2014, que va fer públics RAC1, en què la Cospedal i en Villarejo maquinaven contra els capdavanters de l’independentisme català. «Amb el que tu m’havies donat (respecte a Villarejo) i amb el que ella em va donar (respecte a la Sánchez-Camacho), vam fer el que havíem de fer: humilment, una feina que va canviar la història de Catalunya. De 62 a 50», es vana a l’àudio la Cospedal. Un «62 a 50» que fa referència a la pèrdua de diputats que va patir Artur Mas, arran de les falsedats que van ordir i van esventar pels mitjans d’informació afins en les eleccions al Parlament de Catalunya del 2012. Les enquestes prèvies li’n pronosticaven de 64 a 67, quasi la majoria absoluta.
Una Cospedal, una Sánchez-Camacho i un Montoro que van negar tots els fets de què se’ls acusava, com també l’autenticitat de les proves. No en sabien res de res, no tenien cap record de res. Caram! Resulta que tots tres van dedicar anys i panys a la política i no es van «enterar» de res. On tenien el cap, a la lluna de València?
Una Cospedal, una Sánchez-Camacho i un Montoro que van negar tots els fets de què se’ls acusava, com també l’autenticitat de les proves. No en sabien res de res, no tenien cap record de res. Caram! Resulta que tots tres van dedicar anys i panys a la política i no es van «enterar» de res. On tenien el cap, a la lluna de València?
Molt soroll de boixets i poques puntes. O molta palla i poc gra. Pensem que per més comissions d’investigació que es constitueixin al Congrés dels Diputats, l’«operació Catalunya» no tindrà, ni de bon tros, les conseqüències penals que hauria de tenir. Aquí hi hauria d’intervenir la justícia i no les comissions d’investigació. Que es pugui muntar una operació com aquesta és prou gros, però ben mirat no és el més gros de tot. El més gros de tot és que les estructures polítiques i policials de l’Estat espanyol haguessin pogut tramar l’extensa «operació Catalunya» i l’haguessin pogut dur a terme com si fos un servei més de la seva professió.
A les mans de qui ens trobem? Pensar diferent pot comportar —i comporta—, per part del molts servidors de l’Estat sense cap mena de principi ètic, conculcar drets elementals de qui en discrepa, desacreditar-lo socialment —amb proves i acusacions falses, òbviament— i tractar-lo com un no ningú. Això si no va a parar a la presó i hi roman alguns mesos o bé alguns anys. N’hi ha més d’un, i de dos, i de tres exemples.
Que en són, de fondes, extenses i tenebroses, les clavegueres de l’Estat!
Josep Espunyes
