Darrerament n’han parlat els principals mitjans de comunicació de massa de casa nostra: en el model de finançament autonòmic en vigor, Catalunya rep 43 euros menys per persona que la mitjana de l’Estat espanyol, i la Comunitat de Madrid, 183 més. Així resulta de l’actualització econòmico-financera del 2023 que va fer pública, a mitjan juny, l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef), ja que Catalunya rep un finançament autonòmic per persona de 3.453 euros anuals, mentre que la Comunitat de Madrid en rep 3.679.
Unes xifres, i ho dic modestament, que per a mi no són notícia. Ja fa molts anys que sé que Catalunya és un dels millors corns de l’abundància amb què compta l’Estat espanyol pel que fa a nodrir la seva economia. Governin els uns o governin els altres —dreta o esquerra—, en la qüestió del calé sempre hi ha uns afavorits, curiosament els mateixos, i sempre hi ha uns perjudicats, curiosament els mateixos.
Una arbitrarietat que el pedagog i escriptor Francesc Flos i Calcat (Arenys de Mar, 1856 - Barcelona, 1929) ja va denunciar l’any 1896, mitjançant l’obra Geografía de Catalunya, impresa a la tipografia Establiment Tipográfich, de Barcelona. Una obra que Flos i Calcat escriu perquè vol que la joventut catalana conegui «punt per punt, avants que tot lo d’altres paíssos, lo que correspon de plé á son propi terrer: la seva patria natural».
Pel que fa a les diverses seccions en què Flos i Calcat divideix l’obra, crida l’atenció la de «Tributació», altament il·lustrativa per als catalans d’aleshores —i també per als d’avui—. Segons l’Estadística Administrativa de la Contribución Industrial y del Comercio de l’any 1888 al 1890, resulta que cada «espanyol no catalá», va pagar d’impostos 2,08 pessetes, mentre que cada català va pagar-ne 4,78. I en extensió territorial, un quilòmetre quadrat «no catalá» va pagar d’impostos 69,40 pessetes, mentre que un quilòmetre quadrat català va pagar-ne 273,70.
En l’apartat d’impostos de l’Estat sobre el comerç exterior en forma de drets d’entrada, impostos sobre càrrega i descàrrega, etc., l’any 1891 cada «espanyol no catalá» va pagar 5,17 pessetes, mentre que cada català en va pagar 26,54, segons extreu de l’Estadística exterior de España con sus provincias de Ultramar y potencias extranjeras. «Es a dir —conclou Flos i Calcat— que’ls habitants de Catalunya paguém cinch vegades més que nostres germans d’enllá del Ebro».
Un atracament fiscal —el fet d’haver de pagar cinc vegades més per una mateixa cosa— que mena Flos i Calcat a reflexionar i escriure: «Lo que’s pot assegurar que Catalunya si ha progressat en sos diferents rams s’ho deu á ella mateixa, mentres que altras regions han sigut protegidas ab donatius y subvencions del Estat, com per exemple molts ports de la Península, lo Teatro Real y l’Hipódrom de Madrid y molts mes que fora llarch d’anomenar».
El que dèiem, el mal ve de lluny. És crònic.
Josep Espunyes
