En la rica flora del nostre Pirineu hi tenim plantes comestibles molt apreciades, com ara el creixen i la xicòria, i plantes d’una toxicitat mortal, com ara la croca (Anamirta cocculus) per al peix fluvial i la tora blava (Aconitum napellus) per a les persones. De fet, la tora blava —o matallops—, de tija dreta i flor d’un blau intens molt atractiu, és la planta més tòxica i mortífera de totes les que creixen a les muntanyes d’Europa.
D’ençà d’uns anys, tant la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya com alguns hospitals catalans, quan arriba el bon temps recorden als excursionistes el perill que suposa aquesta planta, ja que el simple contacte amb la pell pot provocar conseqüències de difícil solució. I això perquè és fácil de confondre-la amb el coscoll —o api bord—, una planta que sí que és comestible, amb propietats digestives.
La toxicitat mortal de la tora blava es coneix des de temps molt reculat. Alguns exèrcits antics l’havien fet servir per a impregnar-ne les sagetes i causar més baixes a l’enemic. D’altra banda, els metges grecs i romans ja recomanaven que la gent no en fes ús, tret que no fos per a matar estebats —o escorpins, en altres contrades—.
En temps del comtat d’Urgell, segons una llegenda contada per mossèn Jaume Sarri i Muntada (Solsona, 1898-1973), l’arrel de la tora blava, ben picada i barrejada amb un bon vi dels que es feien a Nuncarga, va provocar una tragèdia que va plorar tota la ribera de Segre. Va ser el beuratge que es van prendre en Bernat, l’hereu de la baronia de Peramola, i na Constança, la pubilla del castlà del castell d’Oliana, per tal d’arribar a una mort acordada mútuament.
Els seus pares s’havien oposat a la relació de la parella des del primer dia que van saber el gran amor que sentien mútuament i que es veien d’amagat a la mata de Segre. Enemistats d’anys, a causa d’unes qüestions de pastura a la muntanya d’Aubenç, la tírria que es tenien els dos prohoms era encesa i irreconciliable. A cap no li feia el pes que l’atracció amorosa dels seus fills pogués arribar a fi de bé.
Els van castigar, els van maltractar físicament i els van tancar als castells respectius dies i mesos a pa i aigua. No se’n van sortir. Un rebuig familiar a l’aparellament dels dos joves que els va menar a prendre la decisió dràstica i fatal del suïcidi amb tora blava.
Diu la llegenda que els van descobrir al Ròdol, a sota del castell d’Oliana, just on el baró de Peramola va alçar la llebre que el va portar a trobar la imatge de la Mare de Déu de Castell-llebre. Estirats a prop de l’aigua, en un llit de fenàs preparat al rasper, els cossos d’en Bernat i na Constança s’entrellaçaven en una abraçada que els cuidava fondre en un de sol. Dos cossos joves immòbils, testos, amb una expressió de serenor i placidesa a la cara inusual, com si amb el fet de la mort haguessin volgut retreure per sempre més als seus pares tot allò que tossudament els havien negat en vida: estar fets l’un per l’altre.
Josep Espunyes
