Es diu Víctor García Correas i és primer tinent d’alcalde i regidor d’Educació i Ocupació de l’Ajuntament de Rubí pel PSC. És llicenciat en Filologia Hispànica i ha impartit classes de llengua i literatura castellanes en diversos centres de Rubí des del 2005, fins arribar a ser, del 2013 al 2019, director de l’INS L’Estatut en aquesta important població del Vallès Occidental.
A la primeria de febrer d’enguany, en el debat d’una moció a l’ajuntament rubinès que demanava diners per al sosteniment de les escoles de la Bressola a la Catalunya del Nord, García Correas va negar la unitat del català. Va exposar que «el català, valencià i mallorquí sintàcticament no eren la mateixa llengua i tenen diferències grans». És inconcebible, si no és per a fer-li mal i atomitzar-lo, que una persona culta defensi un estirabot semblant pel que fa a la llengua que es parla a Catalunya, el País Valencià i les Illes.
El conjunt d’universitats del món que imparteixen llengües romàniques —i per descomptat, la de Barcelona, la de València i la de Mallorca—, han defensat i defensen amb fermesa que el català, el valencià i el balear són una mateixa llengua.
Poc temps abans d’aquest atac al català per part d’un càrrec electe, se’n va produir un altre a l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet. Salvador Tovar Funes, llicenciat en Dret i regidor de Seguretat i Guàrdia Urbana per Ciutadans, escopia el verí catalanofòbic tan propi d’aquesta formació política. «Yo esa ley (la Llei de normalització lingüística) no la pienso respetar. Ya me podéis denunciar, nazis», va piular. Una piulada que va esborrar tot seguit, però ja l’havia fet i s’havia retratat. Obeïa a la pregunta d’un ciutadà, que li va preguntar com era que fos tan escrupolós a fer complir les lleis i, la de normalització lingüística, no l’hagués tingut mai en compte.
El conjunt d’universitats del món que imparteixen llengües romàniques —i per descomptat, la de Barcelona, la de València i la de Mallorca—, han defensat i defensen amb fermesa que el català, el valencià i el balear són una mateixa llengua
A Catalunya —i al País Valencià i a les Illes— hi ha càrrecs electes que no hi veuen, en la llengua castellana, res més que una arma de conquesta. La tenen com una arma per a lluitar, vèncer i sotmetre la llengua diferent, en aquest cas la catalana, alhora que es senten com una mena de guerrers croats que fan pàtria.
Com se li pot permetre, a un funcionari públic, que es negui a complir la llei? «No la pienso respetar». Maco! És clar que si hi ha càrrecs electes que ho fan és perquè tenen un Estat i unes institucions al darrere que els ho permeten. «Cataluña es España».
Quina gran diferència, a Santa Coloma de Gramenet, entre el regidor Salvador Tovar i el difunt sacerdot Lluís Henández, el capellà «roig» i «rebel» —és com li agradava definir-se— que en va ser alcalde pel PSUC del 1979 al 1991.
Fill de pares murcians, Lluís Hernández ingressa al seminari de la Conreria a 13 anys, i en ser ordenat sacerdot se’n va de missioner a l’Equador. Sempre en lluita a favor de les classes socials més pobres i desafavorides —en conseqüència amb el dictat de la seva consciència, doncs—, a l’Equador poca estada hi farà. N’és deportat per ordre expressa del president José María Velasco Ibarra. Feia nosa al Govern.
Novament a Barcelona, Lluís Hernández s’instal·la a Santa Coloma de Gramenet, concretament al barri de les Oliveres, el més pobre de la població. El seu apostolat de base, carregat d’humanisme i no exempt de compromís, ben aviat farà que es guanyi la confiança del veïnat i el lideri en diverses reivindicacions socials. Una activitat que l’empenyerà a prendre partit per la lluita política clandestina en comunió amb el contingut humanístic i democràtic de la ideologia del PSUC.
Un cop a l’alcaldia, i a part de les tasques administratives pròpies de tot ajuntament, Lluís Hernández es va preocupar de seguida pel coneixement del català entre la població colomenca i l’ús que en feia. Hi anava reculant, a causa de les diferents onades migratòries que hi havien arribat, i el volia fomentar. L’any 1984 neix a Santa Coloma de Gramenet la immersió lingüística. Són, els mateixos pares, castellans, que volen que els seus fills rebin l’educació en català. No els volen veure marginats socialment, els volen integrats a la cultura catalana. L’ajuntament colomenc els fa costat en tot. Fins al punt que l’any 1989 va ser soci fundador del Consorci de la Normalització Lingüística.
Mossèn Lluís Hernández va ser un ciutadà demòcrata, humanista, dialogant i integrador. Decididament, ni Víctor García ni Salvador Tovar s’hi emmirallen.
Josep Espunyes
