No fa gaires dies algú em va preguntar si el meu fill en edat universitària estudiava Medicina. L'única resposta que em va sortir fou: “Pobre d’ell!”. I és que podria escriure aquesta carta des de la indignació, des de la frustració o fins i tot des de la ràbia més profunda. Però intentaré racionalitzar els múltiples motius que em van dur a aquella resposta.
Sabeu què és el “Burn-Out Síndrome”? En poques paraules, i de forma entenedora és estar cremat. I us ben asseguro que un percentatge elevadíssim dels professionals de la salut estan (estem) molt i molt cremats. Coi de Covid, diran alguns. Òbviament que hi ha ajudat, i molt. Però el problema ja no és la Covid19. Portem dos anys convivint-hi. Amb les seves anades i vingudes, les seves onades convingudes. Els professionals de la salut ja sabem perfectament com gestionar la malaltia i, sobretot, la protecció davant de la malaltia. Una part inherent de la nostra professió és la gestió de la frustració aliena amb mà esquerra, comprensió, tracte amable i molta, molta, esquena ample davant certs improperis i manques de respecte. Hi portem lidiant des del primer dia d’atenció pública al pacient.
Hem arribat a un punt en què hem sobrepassat qualsevol capacitat de resistència i ja no parlem de resiliència... Puc posar la mà al foc per la professionalitat de la majoria dels meus companys i companyes i, malgrat això, he vist o m’han referenciat situacions imperdonables i injustes. No es pot permetre que una infermera acabi plorant per què aplica els protocols establerts en els acompanyaments a pacients, i un pare l’amenaça per fer-ho. No es pot tolerar que una altra infermera hagi de contestar a unes acusacions d’homofòbia pel mateix motiu...
Però és que hem arribat a un punt en què hem sobrepassat qualsevol capacitat de resistència i ja no parlem de resiliència. Tot ben amanit amb declaracions ayusianes (d’Ayuso) molt poc oportunes (o probablement al contrari, oportunament vomitades quan es qüestionava l’acomiadament massiu de professionals). Puc posar la mà al foc per la professionalitat de la majoria dels meus companys i companyes i, malgrat això, he vist o m’han referenciat situacions imperdonables i injustes. No es pot permetre que una infermera acabi plorant per què aplica els protocols establerts en els acompanyaments a pacients, i un pare l’amenaça per fer-ho. No es pot tolerar que una altra infermera hagi de contestar a unes acusacions d’homofòbia pel mateix motiu. No és de rebut que un metge s’exposi a la infecció pel maleït coronavirus per què una pacient tornant de festa decideix visitar-se a Urgències per un mal de coll d’una setmana d’evolució, sense ni tan sols haver-se fet un trist test antigènic. I això només són petits exemples d’irresponsabilitat compartida i de violència verbal (i a vegades física) contra auxiliars, portalliteres, tècnics en emergències i personal mèdic. I sense cap mena de suport explícit per part de polítics i direccions assistencials, ans al contrari, amb exigència de dedicació inqüestionable i augment de jornades, amb les seves nits i caps de setmana inclosos, quan un treballador normal els comparteix amb les famílies. I tot per uns sous molt per sota de la mitjana europea.
Fins aquí, semblaran queixes ja escoltades altres vegades per altres conductes. El problema és que estem en un punt de difícil retorn, amb cada cop més companyes i companys plantejant-se canviar d’activitat o, fins i tot, de professió. I llavors, quan tot això passi, que passarà, quan estigueu greus de veritat, quan necessiteu personal capacitat i preparat per respondre adequadament a la vostra emergència vital, no hi seran. I us preguntareu què ha passat. Però el que segur que no entonareu serà el “mea culpa”. Per què, com sempre, la raó pura per la qual, segons vosaltres, ens dediquem a això és “Per què jo us pago”. I així anem. Hi ha una manca total d’educació sanitària, un menyspreu absolut per la nostra vida personal i afectiva i una inexistent voluntat política per resoldre-ho, ara que encara hi ha un bri d’esperança de fer-ho. O potser és que ja ni això. Després plorarem tots.
Jordi Samsó Besora
Metge d’Urgències i Emergències des del 1994
