Durant les darreres setmanes, la proposta de construir un teatre municipal nou de trinca ha anat agafant bona part del protagonisme d'aquesta campanya electoral. Ara mateix, tots els grups polítics s'han fet seva aquesta reivindicació, que és del tot lloable, això és indiscutible. Aquest és l'objectiu de la plataforma pro Teatre-Auditori de La Seu, com també ho és “defensar el dret universal d'accés a la cultura”, propòsit tan noble com “acabar amb les guerres del món”. No faré, doncs, una esmena a la totalitat, però no em puc estar de dir que l'assumpte té alguns punts que grinyolen. Amb l'intent de no ferir massa sensibilitats, aquesta crítica vol ficar cullerada al debat a fi de bé, etc, etc.
Pel que fa a la conveniència d'aquest nou espai, és cert que La Seu d'Urgell necessita un teatre homologable a les seves pretensions de capital del Pirineu. “Cabeza de ratón” que en diuen.
La Seu té vora una desena de sales culturals polivalents: no estan pensades per res concret, però on, alhora, s'hi pot fer de tot. La necessitat de reciclar capelles i convents per donar-les-hi una nova vida, en comptes de reconvertir-les en magatzems, dificulta la cosa. Es poden fer obres de teatre i concerts a Sant Domènec? Amb les millors condicions no. Es pot fer a la Sala de la Immaculada? Fa vuit anys qui avui encapçala la plataforma pro teatre/auditori no tenia cap problema a fer campanya amb l'Albert Batalla tot dient “Costa molts diners fer un teatre nou i la Seu no s'ho pot permetre”, “Jo entro aquí [a la Immaculada] i veig un potencial a la sala, que és fantàstica!” És un bon espai, però, certament, per segons què queda petita. Sembla que també es vol fer un espai semblant, per xerrades i exposicions, que adoptaria el nom “d'espai d'art de Cal Pensament”. Un local més on es podrà fer qualsevol cosa, sempre que no es requereixi equips específics.
Val la pena pensar si, mentrestant, es poden fer les coses millor amb tot el què ja tenim; penso per exemple en el Cinema Guiu, on ja es fa una col·laboració amb l'ajuntament per fer activitats. Tampoc tinc clar si a llarg termini, Déu no ho vulgui!, passarà com amb tantes sales de cinema que, per culpa dels centres comercials i les plataformes de sèries, es veuen obligades a tancar. Si som més ambiciosos, també podem preguntar-nos què es pot fer en un futur amb l'espai que ocupa l'actual hospital i l'antic CAP, si és que tenen els dies comptats. No em rebateu que els terrenys no són municipals, confio que “el dret universal d'accés a la cultura” farà que tothom s'hi posi bé.
Ja veieu que soc poc agosarat, però la realitat és que el pla d'aixecar un nou teatre/auditori a l'Horta del Valira, tal com si fos La Llotja de Lleida a petita escala, té alguna cosa més que serrells per polir. El fet que s'hagi convertit en un tema tan barroerament electoralista evidencia que els grups polítics l'han posat al programa per no deixar l'apartat de cultura en blanc. Si pel mig es posen “línies vermelles per pactar” o “100 dies de termini per iniciar el pla tècnic”, l'assumpte encara s'embruteix més. La cultura no es pot deslligar de la política, com el futbol –si tirem de tòpics–; però quan aquesta es converteix en un instrument electoral, de jocs florals de passarel·la i rentada d'imatge, o com a atractiu per la gent perquè així es gastaran els diners en restaurants, la cultura n'acaba sortint malparada. Al final, com sempre, amb aquest plantejament qui més hi acaba guanyant és una constructora.
Ja veieu que soc poc agosarat, però la realitat és que el pla d'aixecar un nou teatre/auditori a l'Horta del Valira, tal com si fos La Llotja de Lleida a petita escala, té alguna cosa més que serrells per polir. El fet que s'hagi convertit en un tema tan barroerament electoralista evidencia que els grups polítics l'han posat al programa per no deixar l'apartat de cultura en blanc. Si pel mig es posen “línies vermelles per pactar” o “100 dies de termini per iniciar el pla tècnic”, l'assumpte encara s'embruteix més. La cultura no es pot deslligar de la política, com el futbol –si tirem de tòpics–; però quan aquesta es converteix en un instrument electoral, de jocs florals de passarel·la i rentada d'imatge, o com a atractiu per la gent perquè així es gastaran els diners en restaurants, la cultura n'acaba sortint malparada. Al final, com sempre, amb aquest plantejament qui més hi acaba guanyant és una constructora
Tot plegat és un reflex que La Seu d'Urgell, com tants altres llocs, no es pren seriosament la cultura. En el seu cas particular, hi ha un dèficit de gestió: els espais estan infrautilitzats, la gent que hi treballa directament ho fa en condicions laborals precàries, la relació entre agents privats, administració i associacions és de recel entre elles –cosa que acaba depenent de les simpaties personals–, i els pocs recursos que s'utilitzen es distribueixen de manera desigual. Així doncs, els problemes són de base, amb molt marge de millora per part de tothom qui hi participa: regidors, tècnics, professionals, entitats... Des de fora tot sembla que vagi més o menys bé, però com més de prop es mira com funciona aquest petit món, un es posa les mans al cap amb més raó. Les solucions son més difícils i requereix més temps de treball que construir un teatre o inaugurar sales, museus, escenaris... però és on rau la clau de l'èxit (o la raó del fracàs, segons com es vulgui veure). És el “hub tecnològic” aplicat a les arts: un projecte molt llaminer, però sense tenir resolt de quina manera s'omplirà d'activitat.
Si aquest punt de partida no els ha convençut, tant me fa: veient que tothom ha pujat en aquest carro, no seré jo el tontet que porti la contrària. Aquí tenen un candidat per fer de director creatiu del nou teatre/auditori. Que ningú pugui dir “tenim un espai de puta mare que no es fa servir” – que ja us veig a venir. Rascaré subvencions d'aquí i d'allà, portaré el retaule de Sant Ermengol i el Cercamón lluny de les inclemències meteorològiques... hi haurà canapès! Ja ho veig: Horta del Valira: Ciutat de les Arts Escèniques i de l'Esport.
Joan Parunella
