Vaig conèixer el Martí Boada en un sopar a Sobreroca, una casa sola que viu discretament sota la carretera de Valldarques, la mateixa que va a Isona i uneix l’Alt Urgell i el Pallars Jussà. Ens havia convidat la Montse Fruitós, una amiga comuna que gestionava l’establiment de turisme rural. Recordo aquell sopar com una autèntica lliçó de saviesa, d’humanitat i de sensibilitat. Aquella nit, vaig escoltar molt, vaig callar molt i vaig acabar d’assumir que una de les millors maneres d’aprendre és escoltar les persones que saben el que diuen i diuen el que saben, com el Martí. Aquella nit, vaig adonar-me també que al llarg de la meva vida havia parlat massa i, el que era pitjor, havia perdut moltes oportunitats d’escoltar. En un món com el nostre, avesat al molt soroll i poques nous, el sopar de la Montse va ser una oportunitat d’or per fer-me propòsits d’esmena.
El Martí Boada és un geògraf prestigiós, doctor en geografia, a qui l’expresident sudafricà, l’emblemàtic Nelson Mandela, havia lliurat el premi Global 500 de les Nacions Unides. Al cap d’un temps, vaig recuperar una entrevista del diari El Periódico de Catalunya del dia 15 de febrer de 2006 en la qual la periodista Núria Navarro entrevistava un lúcid Martí Boada. “El pagès és un productor de primera matèria i un constructor del paisatge”, afirmava el geògraf. Un concepte ben diferent ---rebutjat pels pagesos actuals--- del de jardiner del paisatge, “que és el que ens vol imposar la Unió Europea”, denunciava el Martí. Entrada l’entrevista, assegurava que “l’home urbà no sap que és doblegar l’esquema”, i hi afegia que “el sistema urbà proveeix d’alta cultura i de serveis, però produeix analfabetisme sobre l’origen d’algunes coses”.
