Qualsevol observador de l’evolució del Principat en les darreres dècades pot constatar els canvis profunds en la composició i en l’escala de valors de la societat andorrana. Uns canvis paral.lels als que s’han donat en l’Occident democràtic però emmarcats, és clar, en les seves peculiaritats. Un dels més evidents és que cada vegada es qüestiona més el creixement pel creixement com a signe de progrés. Això s’ha posat de manifest de forma clara en la nova percepció de la problemàtica introduïda per la massificació de la construcció i del turisme i les conseqüències que comporta en un territori de reduïda geografia. I l’aparent contradicció –només aparent– entre el bosc de grues i els aguts problemes d’accés a l’habitatge.
Si jo fos andorrà m’adreçaria respectuosament a les noves autoritats del Govern i dels comuns preguntant-los quines mesures consideren claus per a enfocar el futur de l’urbanisme a mig i llarg termini; i si creuen que n’hi ha prou amb revisions aquí i allà dels plans d’urbanisme parroquials plantejades de forma descoordinada entre elles.
Si jo fos andorrà m’adreçaria respectuosament a les noves autoritats del Govern i dels comuns preguntant-los quines mesures consideren claus per a enfocar el futur de l’urbanisme a mig i llarg termini; i si creuen que n’hi ha prou amb revisions aquí i allà dels plans d’urbanisme parroquials plantejades de forma descoordinada entre elles
Vist des de fora sembla clar que s’ha arribat a un punt en el que són convenients decisions valentes i d’abast general. Sense entrar en detalls, que no són del cas, si jo fos andorrà potser plantejaria a les autoritats tres mesures político-administratives com a part de la solució, sabent que en aquests temes especialment delicats no hi ha fórmules miraculoses.
1) La redacció i posterior aprovació de forma consensuada d’un Pla Director Territorial que abasti la totalitat del país, com a marc de referència bàsic per a les revisions dels Plans Generals d’Urbanisme comunals. Crec modestament que una visió unitària del conjunt d’Andorra és imprescindible.
2) Les cessions obligatòries als comuns dels promotors privats dels Plans Parcials urbanístics s’hauríen d’incrementar significativament. Els comuns necessiten disposar de terrenys d’adquisició gratuïta per a destinar-los a equipaments col.lectius, espais verds i promoció d’habitatge públic. No és bo que els hagin d’obtenir sovint a cop de talonari, quan d’ells en depèn directament la qualitat de vida dels ciutadans. La normativa hauria de tenir un àmbit d’aplicació general.
3) Tothom és conscient que en els darrers anys s’ha produït un gran increment de la construcció amb finalitat especulativa, i que en aquesta deriva el capital estranger hi ha tingut un fort protagonisme. Crec que s’ha plantejat un impost del 10% a les inversions estrangeres en el camp immobiliari. La meva humil opinió és que s’hauria de multiplicar per tres com a mínim si es vol que el gravàmen tingui un veritable efecte desincentivador.
Roberto Rosellini fa dir a l’esposa del General Della Rovere en el seu famós film: «Quan no sàpigues quin és el camí del deure, tria el més difícil».
Joan Ganyet i Solé, arquitecte
