Qui vulgui fer-se càrrec de com és la vida sota un estat policial, de com és reprimit tot alè de llibertat, i no cal dir de dissidència, farà bé de llegir Contra tota esperança. Memòries de Nadejna Mandelstam, un llibre essencial escrit amb corprenedora lucidesa i serenitat per la vídua del gran poeta rus Óssip Mandelstam.
Nadejna (Saràtov, 1899-Moscou, 1980) i Óssip van casar-se el 1921. La primera detenció de l’escriptor va tenir lloc el 1934 acusat de compondre un poema contra Stalin. La condemna va ser l’exili durant 3 anys a Vorónej. Però la persecució no va parar en cap moment. Va ser reclòs en diversos camps de treball fins a la seva mort el 1938. La vídua, professora i també escriptora, va sobreviure com va poder fins que el 1956 se li va permetre tornar a Moscou, on va romandre les 4 dècades posteriors en condicions de gran precarietat.
Contra tota esperança. Memòries és un document cabdal per conèixer amb tot detall les terribles penalitats a què el règim estalinista va sotmetre als intel·lectuals i a la totalitat del poble soviètic en aquells anys previs a la Segona Guerra Mundial. En ell Nadejna teixeix meticulosament i objectiva un formidable brodat històric sobre la irrespirable atmosfera política i social que el despietat destí li va destinar. Alguns extractes ens ajuden a copsar-ne l’abast:
- “L’Óssip repetia sovint les paraules de Khlébnikov: “La comissaria, quina gran cosa!. És el lloc on ens citem jo i l’Estat...”.
- “Els homes que eren exterminadors de professió van inventar la dita: «Si tenim l’home, ja inventarem el cas».
- “El joc de Fúrmanov ens va donar com una primera idea sobre els procediments judicials del nostre Estat, llavors encara en formació. A la base d’aquests procediments hi havia la dialèctica i un gran pensament immutable: «Qui no està amb nosaltres és que està contra nosaltres»”.
- “S’ha de mentir?. Es pot mentir? Està justificada la mentida per salvar-se?. Afortunat qui viu en condicions de no mentir!»”.
- “Cada família passava revista als seus coneguts, mirant de destriar entre ells els provocadors, els delators i els traïdors. Desprès de 1937 la gent va deixar de fer-se visites els uns als altres. I així els òrgans de seguretat de l’Estat aconseguien les seves finalitats a llarg termini. A part de la contínua obtenció d’informacions havien reeixit a afeblir lligams entre la gent, a afeblir la societat”.
- “L’ésser humà s’aferra al que té i tem perdre-ho. La por i l’esperança estan íntimament entrelligades. Si perdem l’esperança, també perdem la por: no hi ha motiu per témer res”.
- “Les mares, en preparar els fills per a la vida, ja ensenyaven a la jovenalla el sagrat llenguatge dels adults: «Els meus nens estimen Stalin més que a ningú, i després a mi», afirmava Zinaida Nikolàievna, la dona de Pasternak”.
- És probable que tot plegat fos la manifestació de l’especial etiqueta soviètica, que és la que observa el nostre poble des de fa dècades: si les autoritats els deporten per alguna raó deu ser, i més val quedar-ne al marge... La indiferència de la gent feria molt l’Óssip, i el turmentava: «Abans donaven almoina als presoners i ara ni tan sols els miren»”.
- “La por que pot acompanyar la creació poètica no té res a veure amb la por davant la policia secreta. Quan apareix la por primitiva davant la violència, l’extermini i el terror, desapareix l’altra por, el misteriós temor enfront la pròpia existència”.
- “Res no uneix tant la gent com el crim compartit: com més gran sigui el nombre de persones compromeses, implicades, tacades, com més gran sigui el nombre d’espietes, traïdors i delators, més partidaris hi haurà de veure perdurar el règim un mil.leni”.
- “Em venien al cap les paraules de Herzen sobre la intel.lectualitat, que deia ell, tenia tanta por del poble que estava disposada a continuar encadenada sempre que al poble no li treiessin les cadenes”.
- “Per què és més fàcil convertir en assassins justament els més joves? ¿Per què precisament els joves tracten la vida humana amb un menyspreu criminal?. Això s’observa sobretot en les èpoques fatals, quan corre la sang i l’assassinat esdevé un fenòmen habitual”
- “A mi, un cop sola, el que més m’ha sostingut sempre ha estat la frase de l’Óssip: «¿Per què se t’ha ficat al cap que has de ser feliç?»".
Joan Ganyet i Solé, arquitecte
