Giorgio Vasari (Arezzo1511-1574) ha deixat un rastre indeleble en la cultura occidental. Va ser ell qui va batejar el Renaixement –la Rinascita–. Ell va ser el primer que va llegar-nos una relació històrica d’aquella munió insuperable d’artistes que van produir bellesa sense parió durant uns segles que avui encara ens commouen. Va ser ell qui va interessar-se pels estils –le maniere– a més dels autors; qui va conferir la categoria d’artistes a qui fins aleshores eren considerats artesans. Ell va crear el concepte de catàleg d’obres d’art, a partir de la seva col·lecció particular de 2.000 dibuixos i esbossos. I per si això fos poc, va ser a més un reputat pintor i arquitecte. D’ell són els frescos de la Sala Regia del Vaticà i les al·legories del Palazzo Vecchio de Florència; i com arquitecte, Cosimo de Medici li va encarregar tres projectes significatius: la renovació del palau de la Senyoria, els Uffici (edifici destinat a acollir els serveis administratius de l’Estat) i el corredor sobre l’Arno pel Ponte Vecchio que conecta amb el Palau Pitti. Però la seva obra més trascendent fou sens dubte “Les vides dels més excel.lents arquitectes, pintors i escultors italians des de Cimabue als nostres temps", editada el 1550 i reeditada i ampliada el 1568, que aporta per primera vegada una vertebració històrica del desenvolupament dels corrents artístics de la lluminosa Itàlia renaixentista.
Vasari va teoritzar sobre l’art. Afirmava que el ‘disegno’, el dibuix, és el pare de les tres disciplines i relacionà el concepte ‘disegno’ a ‘idea’, bocet, projecte. Sobre aquest tema és interessant l’afirmació de Rafael continguda en una carta de 1514 a Baltasar de Castiglione: “... essendo carestia de buoni giudici e di belle donne, io mi servo di certa idea que mi viene a la mente”. Vasari descriu els 5 ordres de l’arquitectura: el rústic (o toscà), el jònic, el corinti, el compost i el gòtic. Sobre aquest darrer, es posiciona amb una insòlita duresa, sense contemplacions: “Aquest ordre, dit dels alemanys o gòtic, ha sigut abandonat pels nostres bons artistes per considerar-lo monstruós, bàrbar i sense harmonia, i en lloc d’ordre s’hauria d’anomenar-lo confusió i desordre”.
Els seus savis consells sobre la pintura tenen vigència intemporal. “Un pintor amb bon judici ha de mantenir el centre del pla amb colors clars i el fons i els extrems amb colors foscos, i entre uns i altres, colors mitjans degradats”. “Cal tenir cura de que cada detall es correspongui amb el conjunt, perquè al mirar un quadre s’ha d’advertir la seva unitat i les seves concordances i representi d’un cop la intenció de l’artista”. I afegeix: “És necessari també, tenir cura de les il.luminacions massa contrastades (‘le crudezze’)”. Sobre aquesta qüestió insistia al seu torn el gran Leonardo: “Il troppo lume fa crudo, il troppo scuro non lascia vedere: il mezzano è buono”. Continua Vasari: “Va ser un magnífic invent i una enorme comoditat per als artistes el descobriment de la pintura a l’oli fet per Joan de Bruges (Jan Van Eyck, 1385-1441). Antonello da Mesina la va introduir a Itàlia, fins arribar a la perfecció de Pietro Perugino, Leonardo da Vinci i Rafael d’Urbino”. Està convençut que “la pintura mural (el fresc) és la més bella i la que necessita més mestria, perquè s’ha de resoldre en un dia sense que es pugui retocar sobre el treballat”. Finalment, proclama el que és una màxima aplicable no solament al món de l’art, sinó a tots els ordres de la vida: “En la simplicitat de la mesura es reconeix l’agudesa de l’enginy”.
Ell, artista a la fí, es posa al costat dels seus companys i reconeix la precària situació de molts d’ells: “Es pot creure i afirmar que si en el nostre segle existís una remuneració justa, s’assolirien sens dubte obres més grans i millors que les que van fer els antics. Però per culpa de que aquests dissortats genis han de combatre més amb la fam que amb la fama, se’ls té enterrats i no se’ls dóna a conèixer, culpa i vergonya de qui podria alleujar-los i no es preocupa de fer-ho”.
Gràcies, Giorgio! Joan Ganyet i Solé, arquitecte
