23.08.2019 |
Joan Ganyet
20:28
24/05/19

Goethe i les eleccions europees

Goethe i les eleccions europees

Com és conegut, el jove escriptor alemany Johann Peter Eckermann va conèixer a Weimar l’eximi poeta Goethe, ja octogenari i en el cim de la seva fama, i mantingué amb ell una intensa relació durant els 9 anys que van des del 1823 al 1832, en els que va exercir com a secretari i director de l’edició completa de les seves obres. Fruit del coneixement directe del gran escriptor i humanista va redactar les seves Converses amb Goethe en els darrers anys de la seva vida, una obra cabdal de la literatura del segle XIX.

Goethe, autor de Werther i Faust entre una ingent obra literària i científica de primeríssim nivell, va esdevenir referència moral a tot el món en el tombant dels segles XVIII i XIX. W.H. Auden va dir d’ell que, com Dante, Shakespeare i Kafta són síntesi i emblema de la seva època. Tenia relació amb les més altes personalitats polítiques, artístiques i científiques del seu temps des de Napoleó, Talleyrand i el rei de Bavera, fins a Schiller, Hegel, Grimm, von Humbold, lord Byron, Walter Scott, Delacroix, Balzac, Victor Hugo, Voltaire, Poussin, Claude Lorrain, Manzoni, etc, etc. Fins i tot, quan era un noiet de 14 anys va escoltar en persona el concert d’un nen de 7, amb cabells rinxolats i espasa a la cintura, que es deia Wolfang Amadeus Mozart. Quina vida tan extraordinària!

Doncs bé, aquell home fora del comú reflexiona l’any 1828 sobre el seu país, Alemanya, envoltat de grans potències en lluita constant com França, Anglaterra i Rússia. Diu Goethe: “No tinc cap por que deixi de fer-se la unitat d’Alemanya; les nostres bones carreteres i els nostres ferrocarrils hi tindran la seva part. Sobretot, però, que s’unifiqui en l’amor dels uns i dels altres. I que sempre apareguem com un sol davant l’enemic exterior! Que s’unifiqui donant al tàler i al Groschen alemanys (les monedes) el mateix valor en tot l’Imperi; fent que la meva maleta pugui viatjar per tots els 36 Estats sense que calgui obrir-la. Que s’unifiqui per tal que el passaport d’un ciutadà de Weimar no sigui considerat insuficient com el d’un estranger pel funcionari de fronteres d’un gran Estat veí. Que entre Estats alemanys no es parli més de nacional i estranger. Que Alemanya sigui, endemés, una sola en  els pesos i mesures, en el comerç i l’intercanvi, i en cent altres coses semblants, que no vull ni puc anomenar. S’equivoca, però, qui pensi que la unitat d’Alemanya ha de consistir en un gran imperi amb una sola capital, i que aquesta gran ciutat bastarà per a fomentar el desenrotllament de grans talents i el benestar de la gran massa del poble”. I afegeix uns anys més tard: “Com hauria pogut escriure cançons d’odi sense odi! I, sigui dit entre nosaltres, no odio els francesos, encara que vaig donar gràcies a Déu quan ens n’alliberàrem. De manera general, en els odis nacionals trobem una cosa molt curiosa. Sempre els descobrim més forts i més violents en els graus inferiors de cultura. Hi ha un estadi, però, en el qual hom es troba en certa manera per damunt de les nacions i es sent del dany o la ventura d’una nació veïna com si fossin la pròpia. Aquest estadi de la cultura és el que escau al meu natural”.

Quina gran lliçó per als europeus del Segle XXI!. Les lúcides reflexions de Goethe fa gairebé 200 anys són d’aplicació sens cap gènere de dubte en l’actual conjuntura europea. 427 milions de persones pertanyents a 28 països del vell continent som cridats al dia 26 de maig a una votació transcendental en la que escollirem els membres del Parlament i el President de la Comissió (el Govern d’Europa), per als propers 5 anys. Europa decidirà el seu futur col·lectiu davant els enormes reptes que té plantejats, tant d’ordre intern (el creixement dels nacionalismes i els populismes), com d’ordre extern (la globalització, amb la presència en escena de potències de la magnitud dels EEUU, la Xina i Rússia).

Faig vots perquè, seguint els lluminosos consells de Goethe, els europeus d’avui avancem decididament cap aquell preciós objectiu que ens va dibuixar: “que entre Estats europeus no es parli més de nacional i estranger”; que “sempre apareguem com un sol davant l’enemic exterior”, i “que arribem a l’estadi de cultura en el que hom es troba en certa manera per damunt de les nacions i es sent el dany o la ventura d’una nació veïna com si fossin la pròpia”.

Tant de bo Europa sàpigui triar el camí de la unió, de la prosperitat compartida i de la generositat, en bé dels seus ciutadans i del conjunt de la humanitat. Goethe així ho voldria!

Joan Ganyet i Solé, arquitecte

Comentarios