Art, bellesa i civilització contra barbàrie. Hans von Trotha (1965) teixeix en El braç de Pollak una brillant narració en la que s'entrellacen dues converses durant l´opressiva dominació nazi de Roma, després de la capitulació d'Itàlia el 8 de setembre de 1943 en plena II Guerra Mundial. La primera conversa té com a protagonistas monsenyor G, prelat jubilat, i K, catedràtic d'Història de l'Art alemany refugiat en el Vaticà; la segona es desenvolupa entre K i Ludwig Pollak, un personatge històric, jueu especialista en els vestigis romans, assessor dels més importants col·leccionistes i viatgers (com Richard Strauss o Gerhart Hauptmann), que viu des de fa anys a la Ciutat Eterna.
K tracta desesperadament de convencer-lo del perill imminent que corren ell i la seva familia assetjats per la Gestapo i de la imperiosa necessitat d´acceptar la protecció del Papa. Pollak parla i parla de la seva tasca –una autèntica missió– i inexplicablement refusa l´oferta de salvació. Ell i els seus van acabar com milers de romans als camps d´extermini. El braç del títol de l'obra és precisament el de la cèlebre i bellíssima escultura clàssica de Laocoont i els seus fills devorats per les serps, el sacerdot troià castigat pels déus. Pollak n'havia descobert en un antiquari el braç dret que mancava a l'excepcional obra d'art.
-“Fins al segle XVIII els antiquaris eren erudits que estudiaven l'Antiguitat. Només a partir del segle XIX va començar a emprar-se per a denominar els comerciants d'antigüetats. La professió d'antiquari fou la quintaessència d'Itàlia, com les llimones o l'òpera.”
-“Sé del que parlo, digué. Sé el que se sent quan ja no es pertany al lloc on s´està o quan ja no s'està al lloc que es pertany perquè ja no existeix cap lloc.”
-“El fet de no saber com acabarà un viatge no és motiu per no iniciar-lo.”
-“Als ulls de Pollak, tant la creació d'una col·lecció com el seu reflexe en un catàleg són art.”
-“El record, va dir Pollak sense cap motiu que jo pogués albirar, no pot ser bell si l´objecte mateix no és bell. ¿O pot ser-ho? va preguntar.”
-“La veritable grandesa és en el consol, no en les idees, que només giren entorn a quelcom que és gran però no posseeixen una grandesa real.”
-“També vaig visitar Juliane Glaser, digué Pollak. Amb 16 anys es va trobar Goethe a Marienbad. Vaig tenir l´honor de tocar una mà que havia tocat la mà de Goethe. Imagini-s'ho! Quan vaig ser a casa seva ella tenia 84 anys.”
-“En aquella época, a l'albada del segle, el món era més ampli que mai.” (…) “Ah! ¿Sap vostè?, digué, ja fa temps que va deixar de ser massa tard.”
-“Laocoont i els seus fills no és una escultura: és igual que Roma, una idea.”
No és estrany que von Trotha dediqués la seva tesi doctoral a la fecunda interrelació entre la filosofía, la literatura i l'art del jardí, disciplines que tant han contribuit a l'embelliment de l'home i la societat.
Joan Ganyet i Solé, arquitecte
