La Constitució espanyola va ser aprovada per referèndum popular el dia 6 de desembre de 1978 i sancionada pel rei Juan Carlos I el dia 27 de desembre de 1978. Amb aquesta nova Constitució —la novena, en la història d’Espanya— es va desfermar l’eufòria nacional espanyola, fins al punt d’establir un dia de festa, el 6 de desembre, a fi i efecte de recordar el feliç pas a favor de la «convivència nacional» —al dir dels redactors del text— que s’acabava de fer.
A l’article 3, punt 1, del Títol Preliminar de la Constitució, s’hi diu que «el castellà és la llengua oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la». I al punt següent, el 2, que «les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts». Finalment, al punt 3 s’hi entra, pel que fa a «aquestes modalitats lingüístiques», que són «un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció».
Els redactors, en aquest article 3, s’hi van lluir de debò. Perquè l’única llengua que hi esmenten és «el castellà». La resta de llengües que es parlen a l’Estat es veu que no tenen nom, són senzillament «les altres llengües» o «modalitats lingüístiques», com si el gallec, l’asturià, el basc, l’aragonès i el català no tinguessin entitat. El greuge comparatiu és flagrant. Segons els redactors del text —entre els quals dos catalans, Jordi Solé Tura, pel Partit Comunista d’Espanya, i Miquel Roca Junyent, per la Minoria Catalana i Basca—, en els estira-i-arrosa que hi va haver en redactar-lo hi va prevaler més el que els unia que no pas el que els separava, amb el benentès, dit sigui de passada, que mai no van exposar què era.
Ara bé, a l’hora d’aplicar realment al patrimoni lingüístic estatal l’«especial respecte i protecció», si més no per al català, queda en paper mullat. Avui només cal que un pare o mare de parla castellana mogui una fulla de l’arbre de l’ensenyament català, sigui a Barcelona, Banyoles, Gandesa o Tremp, exigint l’ensenyament del fill o la filla en castellà, perquè aquest arbre trontolli des de la capçada fins a les arrels.
Per més que la Constitució digui que el català, «una de les altres llengües (...) serà objecte d’especial respecte i protecció», el que veiem en el món de l’ensenyament català és que la finalitat de l’espanyolisme supremacista és acabar amb el model d’escola catalana, per on passa molt del futur de la llengua catalana
Un trontollament, en darrer terme, que és provocat pel suport que li dóna la justícia. Aquest nou curs escolar que acaba de començar, a Catalunya hi ha 26 escoles on el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha imposat l’aplicació del 25% de castellà, ja sigui amb sentències definitives, ja sigui amb mesures cautelars.
A Catalunya, l’escola pública ha de ser catalana i en català —com hi hauria de ser a les Illes Balears i al País Valencià—, amb el català com a única llengua vehicular. I no és pas així, com acabem d’assenyalar al paràgraf anterior.
Per més que la Constitució digui que el català, «una de les altres llengües (...) serà objecte d’especial respecte i protecció», el que veiem en el món de l’ensenyament català és que la finalitat de l’espanyolisme supremacista és acabar amb el model d’escola catalana, per on passa molt del futur de la llengua catalana. Es volen carregar un sistema d’ensenyament —la immersió lingüística— que ben aplicat va demostrar que era prou efectiu. Va fer que tot l’alumnat de Catalunya tingués les mateixes oportunitats a l’hora d’encarar-se amb la necessitat de cercar feina i treballar.
Som molts els qui ens preguntem què realment hi pinten, els pedagogs i mestres a l’escola, si en darrer terme qui determina com s’hi ha d’impartir l’ensenyament són els jutges.
A l’escola, a totes les escoles, la via que hi ha de prevaler és la pedagògica, no la judicial.
Josep Espunyes
