Les eleccions al Parlament, convocades pel president de la Generalitat per al pròxim 12 de maig, seran les catorzenes que se celebraran a Catalunya sense una llei electoral pròpia i, en conseqüència, regides, encara transitòriament, per la llei electoral espanyola. D’ençà dels primers comicis, l’any 1984, les forces polítiques catalanes han estat incapaces de consensuar i aprovar una llei electoral que s’adeqüi a la realitat del país. Els interessos partidistes són un mur infranquejable: tots tenen la calculadora a la mà per saber en quina mesura els beneficiaria o els perjudicaria una proposta o una altra. La gran batalla és la de la representació territorial. Els partits amb millors resultats a l’entorn rural defensen una determinada correcció demogràfica que compensi els territoris més despoblats, mentre que els que obtenen més vots als entorns metropolitans volen que la llei s’aproximi el màxim possible a l’equació una persona = un vot. Així, certament, és impossible avançar.
D’ençà dels primers comicis, l’any 1984, les forces polítiques catalanes han estat incapaces de consensuar i aprovar una llei electoral que s’adeqüi a la realitat del país.
Amb aquest escenari, inamovible ens els 44 anys d’autonomia, la vegueria de l’Alt Pirineu i Aran es manté diluïda en la circumscripció electoral de Lleida, els votants de la qual escullen 14 dels 135 diputats que conformen el plenari del Parlament. En la majoria dels diversos esborranys de la llei que s’han anat posant damunt de la taula apareixien les vegueries com a circumscripcions electorals. No tindria cap sentit mantenir les demarcacions provincials, tan estranyes a la tradició política i social de Catalunya com refractàries a qualsevol canvi que els pugui afectar. Per deixar-ho tal com està, no pagaria la pena una nova llei electoral.
En la majoria dels diversos esborranys de la llei que s’han anat posant damunt de la taula apareixien les vegueries com a circumscripcions electorals. No tindria cap sentit mantenir les demarcacions provincials, tan estranyes a la tradició política i social de Catalunya com refractàries a qualsevol canvi que els pugui afectar.
En un hipotètic reconeixement de l’Alt Pirineu i Aran com a circumscripció electoral, quin pes hauria de tenir el nostre territori? Idealment, la que resulti de la ponderació de ser el 0,9% de la població de Catalunya —ja som menys del mític 1% de què hem parlat durant tants anys— i tenir el 20% de la superfície total del país. Com es fa aquesta ponderació? Amb lògica, generositat i visió de futur. En un sistema electoral proporcional pur segons la població, a l’Alt Pirineu i Aran ens correspondria escollir 1 diputat i 40 dècimes de diputat. Si ens anéssim a l’altre extrem, per proporció territorial elegiríem 27 diputats. Tots dos supòsits són absolutament incongruents. Per tant, cal trobar la fórmula que asseguri una representació justa de l’Alt Pirineu i Aran al Parlament de Catalunya.
cal trobar la fórmula que asseguri una representació justa de l’Alt Pirineu i Aran al Parlament de Catalunya.
Posats a fer política ficció, m’imagino una circumscripció electoral pirinenca que elegeixi un diputat exclusivament per a l’Aran, a través d’una mena de sub-circumscripció, i tres més per a l’Alt Pirineu pròpiament dit (Alta Ribagorça, Pallars Jussà, Pallars Sobirà, Alt Urgell i Cerdanya). Seria, crec, una ponderació justa i equitativa. En aquest escenari, els votants pirinencs sentirien molt més propers els seus representants al Parlament, alhora que aquests haurien d’adoptar un compromís més ferm amb el Pirineu i la seva gent. Tots hi sortiríem guanyant; la primera, la democràcia representativa.
Isidre Domenjó Coll
