El vespre del dissabte 27 de novembre de 1920 l’automòbil del candidat per la Lliga Regionalista al nostre districte feia la seva entrada a la Seu d’Urgell. El viatge del candidat, el jove advocat barceloní Josep Maria Trias de Bes, havia transcorregut enmig del temporal de pluja i neu que aquells dies colpejava el país. Malgrat ésser ja tard i el temps gens propici a l’espera, les personalitats més destacades de la capital del districte l’esperaven impacients per iniciar la campanya electoral. L’objectiu del candidat era visitar les principals poblacions del districte urgellenc aprofitant, entre altres fòrums d’opinió, la fira de Sant Andreu d’Organyà.
La vila d’Organyà era en aquelles eleccions un feu en lluita, l’indret d’on era fill el candidat opositor, el també jove advocat Joan Sarradell i Farràs, vinculat al liberalisme de Santiago Alba. La tardor de l’any anterior, els regionalistes havien propiciat la creació d’un Casal Nacionalista a Organyà (el primer de la comarca) a fi de per portar la “bona nova” del catalanisme al feu de la família Sarradell. Per això, en Trias volia aprofitar l’altaveu de la fira per a començar a preparar l’ambient de la campanya electoral, en un intent per mobilitzar un electorat indiferent davant de les terceres eleccions en tres anys consecutius.
Organyà era la tercera població amb importància del districte de la Seu d’Urgell amb 1073 habitants i tenia una amplia àrea d’influència extensa per la part meridional de la comarca de l’Urgellet: Tahús, La Guardia, Cabó, Vilar, Senyús, Figols, Montant, Tost, Alinyà, Perles, Nargó, Montanissell, Sallent, Valldarques, Gavarra i fins i tot Bóixols, Les Anoves i Lavansa. Una capital regional que amb 241 habitatges celebrava dos fires al llarg de l’any: una de petita al voltant del primer diumenge de quaresma i els dos dies anteriors, i una de gran, dedicada a Sant Andreu, el 30 de novembre i els dies 1, 2 i 3 de desembre.
Organyà era la tercera població amb importància del districte de la Seu d’Urgell amb 1073 habitants i tenia una amplia àrea d’influència extensa per la part meridional de la comarca de l’Urgellet: Tahús, La Guardia, Cabó, Vilar, Senyús, Figols, Montant, Tost, Alinyà, Perles, Nargó, Montanissell, Sallent, Valldarques, Gavarra i fins i tot Bóixols, Les Anoves i Lavansa
Encara que la fira era un pol d’atracció dels veïns de la comarca, els veritables protagonistes eren els comerciants i tractants de bestiar arribats des de França, la Vall d’Aran, el Pallars, l’Aragó i fins i tot de València i la resta d’Espanya. Als anys trenta, les transaccions que s’hi realitzaven (declarades, és clar) ascendien als tres milions i mig de pessetes, a tot això calia sumar l’impacte econòmic d’aquell riu de gent als comerços, fondes i cafès de la vila dels ganxos. La fira era un autèntic motor econòmic i bona prova d’això eren els immensos coberts construïts per a resguardar les mules i la resta del bestiar que acudia a la fira, encara que en algunes ocasions, el bestiar desbordava enmig dels carrers i prats de la població. En aquells dies la majoria de les cases de la població feien d’hostal per amics, coneguts i familiars, que aprofitaven aquell doll de gent per a guanyar-se un calaixet per afrontar les despeses de la resta de l’any.
L’any 1920 era alcalde d’Organyà, Decoroso Betriu; Secretari, Buenaventura Rocamora; Jutge de pau, Eduard Montaña; Fiscal, Josep Remolins; Administrador de Correus i Telègrafs, J. Roselló; i rector de Santa Maria d’Organyà, Alfonso Callén. La població gaudia d’una important activitat econòmica i comercial: hi havia dos cafès (Baldomero Llinàs i Marcelino Rosell); dos fondes (Manel Rocamora i Josep Cerdaña); dos forns (Juan Argerich i Josep Vilarrubla); dos farmàcies (Josep Maria Turón i Nativitat Daunes); dos metges (Eduard Montaña i Enric Martínez); vuit botigues de comestibles; cinc sastreries; quatre botigues de teixits; quatre terrissaires; dos sabaters; dos espardenyers; dos barbers; dos serrallers; dos ferrers; un estanc (Andreu Costa) i una fàbrica d’embotits (Damià Obach). A més de basters, fusters, llauners, pintors, paletes, músics, i molts altres oficis, entre ells, un rellotger (Josep Soldevila). A més de diverses serradores, molins de gra i d’oli, i una important producció ramadera i agrícola. Com a espais de sociabilitat, a part de l’esmentat Centre Nacionalista, també hi havia un Cercle obrer catòlic i un Centre democràtic, sindicat agrícola i altres associacions.
Una autèntica vila, connectada per telègraf des de 1882 i per carretera des de l’any 1896, i que havia tingut notari propi fins a la primera dècada del segle XX, encara que a partir d’aquella data, els notaris de la Seu d’Urgell solien dedicar uns dies de la setmana per baixar-hi a treballar. Gaudint, a més, de dos companyies d’energia elèctrica fusionades l’any 1913 en una única entitat.
L’any 1920, els veïns d’Organyà es trobaven atrafegats amb la construcció d’una nova escola als afores de la població. Les obres avançaven a bon ritme, gràcies en part a les gestions de la família Sarradell i la generositat dels veïns de la vila. El setembre d’aquell any, el propi bisbe Guitart d’Urgell ho havia pogut comprovar durant la seva primera visita pastoral a Organyà. En aquella ocasió 100 nens i nenes de la vila i els seus voltants van rebre la confirmació. Ben aviat doncs, la canalla i els professors d’Organyà tindrien un edifici digne per l’escola graduada concedida l’any 1913.
DANIEL FITÉ ERILL. Historiador. Graduat en Història (UB) i estudiant del Grau en Dret (UOC)
(*) Peu de foto de la imatge que acompanya l'article: El Firal d'Organyà ple de gom a gom amb Cal Sarradell al fons, mitjans s.XX. ACAU, Fons Maravilla (Fotògraf: Francesc Portella).
