Opinió

Ara fa cent anys, el poble de Tuixent, la capital sudoriental de l’Urgellet (*)

A les dotze del matí del dimarts 30 d’agost de 1921 tenia lloc, al Palau de la Generalitat de Catalunya, la primera sessió de la quinzena reunió de l’Assemblea de la Mancomunitat de Catalunya. Entre els diputats assistents es trobava el jove diputat regionalista Joan Fornesa Puigdemasa arribat feia poques hores a la ciutat comtal després d’assistir el dia anterior a la ciutat de Lleida a la constitució definitiva de la Diputació Provincial convocada pel governador civil de Lleida, Sabas de Alfaro, a les sis de la tarda, segons alguns, “amb l’objecte que els diputats no poguessin assistir a l’Assemblea de la Mancomunitat anunciada per a l’endemà”.

No obstant, els diputats per Lleida, “sortint amb el tren de la matinada”, van arribar a temps per assistir a la reunió de l’Assemblea de la Mancomunitat on fou reelegit com a president de la mateixa l’arquitecte i polític mataroní Josep Puig i Cadafalch. Durant el seu discurs d’investidura, es feu ressò de la manca d’infraestructures: “en part de la nostra terra no hi ha camins, ni canals, no hi ha escoles, i això és símbol material que no hi viu el dret i la llibertat”. Aquestes paraules deurien recordar al jove diputat Fornesa, escollit diputat provincial uns mesos abans pel districte de la Seu d’Urgell–Sort, el precari estat de les comunicacions de Tuixent, el poble on havia nascut trenta anys enrere, el dia 4 de març de l’any 1891.

TC_203_2021_Vall i riu Lavansa [1]

Uns mesos abans del naixement d’en Joan Fornesa, l’hivern de 1890 a 1891, un jove polifacètic barceloní, en Josep Zulueta i Gomis, de 32 anys d’edat, es veia obligat a aturar la seva expedició per les faldes del Cadí per culpa d’una intensa nevada. La seva presencia a Tuixent “atrajo, naturalmente á la cocina de la posada á casi todos los hombres del reducido pueblo”. Durant aquella vetllada a la fonda d’en Francisco Cortina, els veïns de Tuixent li explicaren què “por falta de medios de trabajar, una mitad de la población se ha visto forzada á buscar en América campo á su actividad y energía. Los que quedan ni siquiera se lamentan del abandono increíble en que les tiene el Estado; por muy contentos se darían si les dejaban tranquilos y no tuvieran que habérselas con los vividores que les enredan y entrampan”. Trenta anys més tard, la situació de Tuixent poc havia canviat i seguia connectada amb el món a través de camins de bast.

El poble de Tuixent situat “dalt d’un pujol tot verd de prats, cenyit per un enfilerament d’àlbers groc-lluminosos, [...] aplec esgraonat de les seves cases muntanyenques” era, com anys més tard escriuria el geògraf sabadellenc Pau Vila: “com un minúscul Puigcerdà dominador d’una petita Cerdanya” a la capçalera de la vall de Lavansa, en l’aiguabarreig del riu de Josa i el riu de Mola. El municipi de Tuixent sumava unes 3.659 hectàrees (36’59 km2), uns 12.292 jornals de terra, incloent, a més del poble de Tuixent, diverses masies, entre les quals destacava la casa de Carreu, la capella de Sant Jaume i altres albergs i cortals espargits a Vinyes, Mola i l’Espinal.

Tuixent era un centre de comunicacions de primer ordre atravessant el seu terme el camí Cardoner, i altres camins de bast i ferradura de no menor importància. El poble de Tuixent formava un triangle urbà amb les veïnes viles de Gósol i Sant Llorenç de Morunys, i era un centre comercial i de serveis envers la resta de poblacions de la vall de Lavansa, Josa del Cadí i fins i tot, respecte a Pedra i Coma, ja a la vall del Cardoner. Tuixent era aleshores la capital sud – oriental de la comarca, ubicada a pocs quilòmetres del seu límit, però pertanyent a la comarca de l’Urgellet com una de les poblacions més rellevants, amb una estreta vinculació, comercial i familiar, amb la Seu d’Urgell.

L’any 1920 el municipi reunia 311 habitants de dret repartits en 85 famílies, habitant en 96 cases declarades com a habitatges, 88 a Tuixent i 8 disperses pel seu terme. Els habitants de fet sumaven aleshores 268 persones (115 solters [42’91%]; 121 casats [45’14%] i 32 vidus [11’95%]).

L’any 1921 era alcalde de Tuixent Miquel Solé Roca de Cal Juval; Jutge de pau, Josep Roca Serra; Fiscal, Arturo Cortina i Secretari de l’Ajuntament i del Jutjat de Pau, Celestino Lucas Brieba, natural de El Royo (Sòria). Era rector de la parròquia de Sant Esteve de Tuixent, l’aranès Francisco Barba Delamoga, fill de Salardú. L’escola nacional del poble era mixta amb una concurrència propera als 35 alumnes l’any 1921 i era regida pel professor Jaume Alabart Fàbrega, de 34 anys d’edat, fill de Garcia a la Ribera d’Ebre. Era encarregat de la estafeta de Correus en Josep Minguell, essent “peatón de CorreosJosep Cetrá. La massa forestal del voltant de Tuixent estava protegida per el “sobreguarda de montes”, el mallorquí Llorenç Beltrán, i el guardabosc Josep Puigdemasa Cortina, fill de Tuixent. Les nits de 1921 restaven il·luminades a Tuixent per la fàbrica d’electricitat de la “Elèctrica de Tuixent”, de Josep Ferrán. A més, fins a inicis del segle XX havia tingut caserna de la Guàrdia Civil i fins i tot, un metge titular, va fixar-hi la seva residencia en diversos períodes.

Entre les produccions principals destacaven el blat, les llegums, les patates i les pastures per al bestiar, a més d’importants recursos forestals i miners. A més reunia una important cabana ramadera, formada l’any 1925 per uns 1550 caps de bestiar, principalment oví i caprí (1.440), boví (76) i equí (35). L’any 1921 destacaven com a ramaders principals quatre dels seus veïns (Ignasi Baraut, Josep Boix, Josep Guardiola i Esteve Roca) entre molts d’altres. En aquell moment, Tuixent celebrava una fira ramadera durant la festivitat de Sant Miquel de setembre, els dies 28 i 29, quan els ramats emprenien el camí de retorn cap a la terra baixa.

Mostra de la vitalitat comercial de Tuixent era la presencia l’any 1921 de dos mestres de cases en actiu (Josep Solé i Josep Vila); dos barbers (Juan Cortina i Jaume Solsona); una carnisseria (Pere Ribera); un fuster (Josep Cumella); dos ferrers (Juan Farré i Francisco Viliella); dos sastres (Josep Minguell i Juan Pallerola); dos sabaters (Jacint Prat i Pere Ribera); i finalment, tres botigues de queviures i ultramarins (Francisco Cortina, Pere Ribera i Francisco Vidal), lligades a tres fondes i tavernes regides pels mateixos. La població disposava d’un molí fariner (Josep Roca), d’un moliner (Climent Solé) i d’una fàbrica de ciment (Josep Vila).

------------

A finals de setembre de l’any 1918 dues trementinaires de Tuixent eren fotografiades al poble de Samalús (Baix Montseny) on havien arribat “venent herbes y olis de remey, oli d’abet, trementina, etc. [...] després d’unes tres setmanes d’ésser fora de casa [...] la causa era que acostant-se la Festa Major de Tuixent havien volgut sortir per veure si feyen alguns quartos. De Samalús se’n anaren cap a Granollers, per tornar a pujar després cap a La Garriga y Vich, agafar la tartana cap a Berga y tornant per la Seu cap a Tuixent”. Tres anys més tard, l’octubre de 1921, segurament moltes altres noies aprofitaven aquells dies abans de la Festa Major per anar pel món, abans de l’èxode hivernal.

La Festa Major de Tuixent se celebrava aleshores el segon diumenge d’octubre, festivitat de la Mare de Déu del Remei, de gran devoció al poble. Tradicionalment, solia durar tres dies i començava amb “la passa al voltant de la població y després d’haver tocat lo contrapás (una especie de Sardana) y dos ó tres balls més, se’n va á fer serenatas al Alcalde y demés autoritats”. L’endemà, tenia lloc la missa solemne i després començava el ball havent dinat. Per evitar disputes entre el jovent es proposava “un programa de ball que cap jove pot trencar si no es ab acort de tots”. Els forasters podien ballar matí i tarda sense pagar res i sols pagaven per ballar cada nit. Però calia estar alerta, especialment, el jovent de Gòsol, com relatava un testimoni molts anys més tard: “Se ve que entre Gósol y Tuxent siempre ha habido la pugna, y la juventud siempre se peleaban, ¡no nos podían ver!. Pero siempre íbamos allí a pesar de todo […] nosotros en Gósol decimos que Tuixent es “la Cuba”, porque dicen que es tan caliente, y ellos dicen de Gósol que es “la Siberia” […]; por la fiesta mayor nosotros íbamos allá y ellos venían aquí a Gósol. Decían que si ibas a la fiesta mayor a Tuxent y acompañabas a una chica […], te corrían a pedradas.

El caràcter dels seus habitants “és afable, obert i expansiu. Us reben amb franquesa i amb franquesa els plau d’ésser correspostos. Detesten l’orgull i la supèrbia”. Perquè tot i ésser un lloc mancat de transport rodat no era pas un indret incomunicat de la resta del país, i els seus habitants vivien al corrent de la situació política i social del moment, així tenien “una conversa clara i oberta que no podran donar mai de si la gent dels pobles de les nostres planes, tot i ésser voltats de vies de comunicació”.

El natural de Tuixent, explicava a mitjans de la dècada de 1930, F. Arnau Cortina des de Malgrat de Mar, “s’ha sentit de sempre impel·lit per l’afany de conquerir el desconegut i d’obrir-se pas a través de les vies del comerç. I per això no hi ha hagut barrera de sexes, car els homes i les dones han competit a veure qui donava més de si”. Els fills de Tuixent es dedicaven al comerç, comptant, a finals del segle XIX, “quasi en totes sas principals ciutats y en gran nombre de ciutats més petites, viles y pobles [de Catalunya], á fills de Tuixent, tots dedicats al comerç”. Molts d’ells quan la feina al camp minvava o es trobaven mancats de treball es dedicaven al contraban “de teixits francesos i de tabac andorrà”, essent el contraban “á juicio de ellos como oficio honradísimo, fue también fuente productiva de ingresos, cuando las tarifas elevadas y el atraso de la industria nacional consentían tan arraigada y penosa ocupación”. Una activitat que seguia ben viva a principis de l’any 1922 quan el “Delegado Regio para la Represión del Contrabando en Cataluña” escrivia des de Berga al Alcalde de Tuixent advertint-li “tiene noticias de que en ese pueblo existen muy significados contrabandistas de acción”.

Quan arribava l’hivern, “homes i dones sortien cadascú pel seu cantó: ells, a fer de marxants o de contrabandistes; elles a vendre substàncies remeieres”. Així, “la quantitat de dones que durant bona part de l’any recorrien tota Catalunya, i àdhuc s’introduïen a França, venent herbes i productes remeiers o articles comestibles, era molt important i la quantitat de diners que recollien, bastant considerable. I no cal dir com el tracte amb tanta gent diversa i les pròpies argúcies d’un comerç ambulant havia de facilitar el do de la conversa a aquelles dones senzilles que fugien de la comoditat de la llar a canvi de poder-hi portar una prosperitat material”.

No obstant, l’ofici de les trementinaires s’havia anat adaptant als nous temps i arribats als anys vint, “s’han modernitzat [...] avui se’n van de buit; no porten més que la trassa de vendre, la gràcia de convèncer i un coneixement tradicional de remeis casolans. Els productes els compren a les adrogueries i herbolaris de ciutat. El nom clàssic de Tuixent cobreix la mercaderia; i a ell s’acullen totes les dones comarcanes que s’han donat al mateix èxode hivernal”.

A tot això, caldria afegir, finalment, la presència d’una rellevant colònia de fills de Tuixent a l’Argentina, donant a aquesta dinàmica població urgellenca un marcat caràcter ultramarí. Una migració envers Buenos Aires i San Carlos de Bolívar iniciada vers l’any 1859 i què l’any 1886 ja havia “recullit cent vuytanta tuixents”. Allà es dedicaven principalment “a l’explotació de terrenys i a la cria de bestiar en gran escala”, al comerç i a moltes altres activitats, i molts d’ells “tan bon punt s’hi arrelaven, ja escollien la dona preferida de llur mateix poble i li demanaven si volia travessar el mar per a unir-se en matrimoni”. Cap als anys vint, “els fills de Tuixent residents a l’Argentina pujaven a mig miler. Un d’ells, sastre, establert a la capital del Plata, feia de nexe entre tots: era llur «cònsol»”, conformant aquesta peculiar colònia molts altres emigrants procedents de la resta de l’Urgellet. Així, “la quantitat de gent de Tuixent que hi havia a Amèrica era molt considerable, tant que el que en sabia la xifra i hi sumava els que s’havien estès per Catalunya, podia ben creure que Tuixent era un poble de diversos milers d’habitants”.

Daniel Fité Erill. Historiador. Graduat en Història (UB) i estudiant del Grau en Dret (UOC)

(*) Aquest article conté reunits en un únic text els dos articles de la sèrie “Ara fa cent anys, ...” corresponents als mesos de setembre i octubre de l’any 2021, per a la revista VIURE ALS PIRINEUS.