El dijous, dia 1 de desembre de l’any 1921, el Firal de la vila d’Organyà lluïa ple de gom a gom d’una immensa multitud de bestiar, tractants, firandants i vistaires. La vila meridional de l’Urgellet celebrava com cada any la tradicional fira de Sant Andreu, una parada obligada per molts ramaders per ésser “la primera de la temporada en aquesta classe de transaccions” i un termòmetre únic, donada la seva importància, per comprovar el “el preu del bestiar de peu rodó”. Aquell any, la tercera fira després de l’armistici de la Gran Guerra, era a més molt esperada, perquè la continua davallada del preu del bestiar després del conflicte feia témer el pitjor a molts ramaders, que esperaven veure una lleugera pujada del preu del bestiar.
Entre aquell bullici es trobava Josep Roca Serra, de 34 anys, de Cal Cortina de Tuixent, esperant en una llarga fila de compradors de bestiar, l’expedició de la valuosa “Guia de origen y sanidad” on es certificava que el matxo acabat de comprar a Juan Canturri, veí d’Andorra, no tenia cap símptoma “de enfermedad infecto–contagiosa”, així com la corresponent baixa d’aquest cap de bestiar del “Registro especial de ganados que lleva la Alcaldía [de Orgañá] para las ferias de esta villa”. A fi d’agilitzar la feina al secretari de l’Ajuntament d’Organyà, Buenaventura Rocamora Rabassa, de 75 anys d’edat, es deuria conformar com cada any “un equip d’escrivents que amb el Veterinari despatxaven les guies dels animals”. No disposem de les xifres d’aquell any, però 29 anys més tard, l’any 1950, quan la fira d’Organyà ja havia iniciat un cert declivi, es van arribar a expedir 904 guies de bestiar amb una suma total de 1305 caps de bestiar venuts: 49,88% mular [651]; 27,36% caballar [357]; 15,10% vacuno [197]; 4,21% asnal [55]; 3,45% cerda [45], suposant una recaptació per part de l’Ajuntament de més de dinou mil pessetes [19.119 ptes.] tan sols en concepte d’expedició de guies.
La fira de Sant Andreu era la fira per antonomàsia de la comarca de l’Urgellet i de bona part de Catalunya, especialitzada, com es ben conegut amb la compra i venta de bestiar de peu rodó, en especial, “cavalls, mules i matxos”. La fira reunia cada any pel voltant de la festivitat de Sant Andreu, del 28 de novembre al 2 de desembre aproximadament, “uns dos mil firandants i uns quatre mil caps de bestiar de peu rodó” essent una de les fires més importants de tot el nord–est peninsular en aquest ram. Les ventes del bestiar sumaven cap a l’any 1930 un valor total de “vuit milions de pessetes”, amb un impacte econòmic sobre la vila d’unes “cent vuitanta mil pessetes” entre l’allotjament i el menjar de la gent que hi concorria des de les comarques veïnes i les terres franceses, andorranes, aragoneses, valencianes, castellanes i fins i tot de terres més llunyanes, alguns d’ells d’ètnia gitana. Organyà triplicava en aquelles dates la seva població i tothom aprofitava l’ocasió per oferir allotjament i menjar als transeünts. Per ajudar a aquesta tasca “mestresses de casa [...] de Coll de Nargó, Fígols, de la vall de Cabó, del Forat de Noves i de la Vansa” hi feien cap, i s’instal·lava en un dels portals de la vila “unes taules amb abundància de carn de porc amb els tions encesos contínuament escalfant fesols” i altres viandes típiques de l’estació.
L’any 1950, uns 37 veïns d’Organyà oferien els seus habitatges com a posades (la Fonda de Cal Casaca, ca l’Armenté, el Rey del Portal, cal Candeló, cal Botafoch, cal Gibert, cal Blanco, cal Cuquetó, cal Norat, cal Boté, cal Colomera, i moltes d’altres). El nombrós bestiar què hi feia cap era acollit en les eres del Firal d’Organyà, desbordant sovint les mateixes i omplint tots els carrers de la vila, fent el tràfic gairebé impossible. Els propietaris de les eres i els estables feia mesos que tenien les pallisses plenes i ben guarnides per a l’ocasió. Al camp del Firal, aleshores de propietat municipal, situat en part on avui s’aixeca la fàbrica Taurus, hi tenia lloc la fira dels bous un cop “acabava la fira del bestiar de peu rodó”. L’any 1950, uns 27 veïns d’Organyà posaven a la disposició dels tractants les seves quadres, eres i estables (Gibert, Bonacho, Rosa, Botafoch, Sanadó, Martí de l’Alsina, Armenté, Rocamora, Blanco, Peret del Grau, entre d’altres). A banda dels tractants acudien a la fira molts d’altres firandants, com els venedors de “rellotges, castanyes, torrons”, quincalla i perfums. De fet, els torronaires, procedents la major part de Ponts i d’Agramunt, feien el seu agost amb el tradicional joc del “catxo”. També hi feien presència els xarlatans i venedors d’ungüents, metzines i elixirs de tota mena, per curar i prevenir tot tipus de mals i malalties, fins i tot les de l’amor, entabanant els més incauts amb sorprenents espectacles.
Acabada la fira tocava netejar les tones d’adob que cobrien els carrers de la vila i començar a pensar en la fira de l’any vinent. Els veïns d’Organyà i la seva rodalia aprofitaven aquells dies per anar a les botigues a pagar tot el que havien anat fiant als establiments de la vila al llarg de l’any i en aquells dies, a les portes de l’hivern, es vivia una certa prosperitat i abundància arreu
Ara fa cent anys, l’any 1921, la fira d’Organyà va venir marcada per un temps fred i insegur, amb xàfecs intermitents, amb un caire hivernal insòlit per aquelles dates després de la històrica gelada de mitjans del mes de novembre. Aquell any deurien fer “la gran fira els sabaters i les botigues que venien sabates i paraigües”. Hi va acudir “mucho ganado mular de las regiones, francés de Portús, La Plana y Piamonte y de todas las productoras catalanas y aragonesas” així com “mulos importados de Norteamérica y caballos de la Bretaña francesa”. Tot i la gran oferta de bestiar, aquell any els veïns de la vila de Ponts no van veure passar “colles tan nombroses d’animals, puix només han anat a proveir a Organyá els valencians, i en canvi han passat pocs urgellesos i aragonesos”. La fira d’Organyà d’aquell any va constituir per molts ramaders “un desengany i potser la ruïna de molts tractants, per les condicions difícils i desventatjoses que per ells s’ha desenrotllat. El nombre de caps de bestiar, sobretot cavalls, mules i matxos, que es va presentar a Organyà, era nombrosíssim, la majoria d’ell de procedència estrangera: francesa o andorrana, i, per tant, gravada amb l’aranzel molt alt de la Duana, per aquesta classe de bestiar. La venda fou encalmada i empitjorada per la tònica general de la fira, que era la baixa de preus. [...] han quedat tocades de molts caps, sobretot matxos, que ni preu n’han ofert. El que més venda tingué foren els cavalls i mules, i encara amb una diferència d’unes quantes unces de baixa, en relació a l’any passat. Els matxos bons es compraven a preus convencionals”. Els ramaders marxaven doncs d’Organyà amb una sensació pessimista i esperaven “amb impaciència la propera fira de Salàs, semblant a la d’Organyà, per a veure el resultat que dona” per confirmar la tendència general del mercat de bestiar de peu rodó.
Acabada la fira tocava netejar les tones d’adob que cobrien els carrers de la vila i començar a pensar en la fira de l’any vinent. Els veïns d’Organyà i la seva rodalia aprofitaven aquells dies per anar a les botigues a pagar tot el que havien anat fiant als establiments de la vila al llarg de l’any i en aquells dies a les portes de l’hivern es vivia una certa prosperitat i abundància arreu. Així, “el diumenge següent a la fira es feia gran mercat de roba i les dones anaven a comprar la que necessitaven i alguna noia ja es comprava el vestit de la festa major”. Organyà es vestia aleshores del blanc dels llençols als estenedors, “a la vora de la segla i al camí del Calvari”, un blanc d’esperança, perquè tot i l’agredolç resultat d’aquesta fira de 1921, marcada per l’impacte de la crisi econòmica de postguerra, ben aviat els veïns d’Organyà gaudirien de connexió telefònica i, l’any vinent, els seus carrers es tornarien a omplir de vida en una de les fires de bestiar de peu rodó més importants de tot Catalunya.
Daniel Fité Erill. Historiador. Graduat en Història (UB) i estudiant del Grau en Dret (UOC)
