Ara fa cent anys, les eleccions de la nevada

El diumenge, 19 de desembre de 1920, els electors del districte electoral de la Seu d’Urgell estaven cridats a les urnes per escollir el seu nou diputat a Corts. En el sistema polític de la Restauració borbònica els electors no decidien el govern sinó que el govern “cuinava” les eleccions a fi d’obtenir una majoria idònia al Congrés. El rei Alfonso XIII era l’encarregat de nombrar i separar els ministres, i en cas de no tenir una majoria clara el nou gabinet, atorgava el decret de dissolució de les Corts. Així des del propi ministeri de la Governació s’elaborava el encasillado, on els candidats, del govern o les oposicions, eren encasellats en un districte determinat, en funció també de la relació de forces polítiques en cadascun d’ells. Molt sovint, eren els notables, les personalitats del districte, les que escollien el seu candidat per a representar els seus interessos, coincidents molt sovint amb les necessitats del propi districte. Després eren els cacics, alcaldes, rectors i propietaris de cada poble els encarregats de mobilitzar els electors en favor d’un o altre candidat. No obstant, després de la Gran Guerra, el bipartidisme de conservadors i lliberals s’havia esquerdat, i les majories eren cada vegada més dèbils i inestables amb un fort protagonisme del monarca en l’acció política, apareixent paral·lelament noves forces polítiques com els republicans, els regionalistes o els reformistes.

El districte electoral de la Seu d’Urgell comprenia tots els municipis del partit judicial homònim, a més dels municipis de Lladurs, Odèn, Guixers, Sant Llorenç de Morunys, Pedra i Coma, Josa i Gósol, pertanyents al partit judicial de Solsona, amb una població total, l’any 1920, de 25.271 habitants. D’aquests, tenien dret a vot 7.312 homes, majors de 25 anys, repartits en 54 col·legis electorals; aquell any doncs, arribaven a la majoria d’edat electoral els nois nascuts l’any 1895, els “centennials” del segle XX. Així, les dones eren excloses del sistema polític.

El districte electoral de la Seu d’Urgell comprenia tots els municipis del partit judicial homònim, a més dels municipis de Lladurs, Odèn, Guixers, Sant Llorenç de Morunys, Pedra i Coma, Josa i Gósol, pertanyents al partit judicial de Solsona, amb una població total, l’any 1920, de 25.271 habitants

Al nostre districte en aquella ocasió la lluita electoral va entaular-se entre dos joves advocats: d’una banda, el barceloní Josep Mª Trias de Bes, de 30 anys, casat, doctor en dret internacional a la Universitat de Barcelona, i diputat a Corts pel mateix districte en les darreres dos legislatures per la Lliga regionalista; i de l’altra, el ganxo Joan Sarradell Farràs, de 26 anys, solter, advocat, resident entre Madrid i Lleida, i fill d’una important família vinculada al negoci de la fusta, diputat a Corts pel districte de Solsona en les eleccions de 1919 per la fracció lliberal albista. Però aquella lluita no era nova: dos anys abans, l’any 1918, els dos candidats s’havien enfrontat, resultant vencedor Trias de Bes, el qual gaudia del favor de l’oligarquia dominant a la ribera de la Seu d’Urgell. De fet, l’any següent en Trias de Bes fou proclamat diputat a Corts del districte per l’article 29, el qual establia que en cas de no presentar-se cap altre candidat no es realitzaven les eleccions. Per altra banda, en Sarradell, reclamat pels solsonins en el conegut com a “Pacte de Ponts”, va vèncer i fou proclamat diputat a Corts per Solsona als 25 anys. Tots dos candidats van realitzar una tasca prolífica pels seus respectius districtes.

Trias de Bes. Font: La Publicitat, 31/05/1919

Tornant a 1920, els nostres protagonistes foren proclamats candidats, i la campanya electoral va començar oficialment el dia 13 de desembre, enmig d’una intensa nevada. Durant aquells dies, els amics i interventors dels dos candidats van recórrer el districte per camins i corriols coberts de neu, a la cerca de la victòria electoral. A Josa del Cadí, per exemple, en Trias de Bes els havia promès vuit duros per cada vot i els amics d’en Sarradell van oferir-ne vuit també, a més d’un bon tip de carn i vi per tot el poble. No s’ho pensaren ni un moment, i la victòria fou pel candidat d’Organyà. En aquell temps, era molt habitual la compra del vot i la falsificació de les actes en funció de les promeses o favors deguts a cadascun dels candidats. La gran nevada, sens dubte, devia afavorir aquest fet, ja que la Guàrdia civil i alguns dels interventors, tampoc van poder personar-se en cada col·legi electoral el dia dels comicis, deixant la porta oberta a corrupcions del sufragi de tota mena.

Joan Sarradell. La Publicitat, 31/05/1919

La victòria en les eleccions de la nevada fou pel candidat d’Organyà, en Joan Sarradell, amb 2.521 vots (52%), enfront dels 2.285 vots (47%) obtinguts per en Trias de Bes. La clau de la victòria va estar en els districtes del “forat negre” on en Sarradell va treure uns resultats espectaculars: Josa (88% de vots), Pedra i Coma (93%), Odèn (98%) i Lladurs (100%). També va obtenir bons resultats a Castellbò (91%), Guils (90%),  Lles (82%), Alinyà (76%), Fígols (66%) i Organyà (81%). A la Seu d’Urgell, amb un 67% de participació, la victòria fou per en Trias de Bes amb un 74% dels vots. En el total del districte la participació fou d’un 66%, destacant per elevades les d’Arfa (98%), Castellàs (96%), La Vansa (95%) i Castellciutat (94%). Els districtes on la participació fou menor foren Castellbò (27%), Cava (34%), Montanissell (39%) i Taús (43%). No cal dir que en Trias va denunciar el frau electoral, però finalment el Tribunal Suprem va dictaminar que no existien prou indicis per anular l’acta, donant per bona l’elecció.

Finalment, un fill del districte obtenia l’escó de la Seu d’Urgell després de 30 anys de diputats forans, i la veu d’un fill d’Organyà s’escoltaria entre les parets del Congrés del Diputats, per defensar els interessos del districte, durant aquell any que començava, l’any 1921.

Daniel Fité i Erill. Historiador. Graduat en Història (UB) i estudiant del Grau en Dret (UOC).