En els segles passats, a la Seu d'Urgell s'hi duia a terme una vida ciutadana que imitava tan com podia a la d'altres ciutats de més nivell, com Barcelona. Les institucions municipals, religioses i militars, composades pel Consolat, el Capítol, el Bisbat, i els diferents convents, en conformaven l’elit.
Aquesta elit es podia permetre certes llicències gastronòmiques. El pecat de la gola treia el nas i senyorejava en les seves trobades. Els ingredients culinaris i els productes alimentaris més rars, que no es conreaven al país pel clima, arribaven conduïts pels traginers pels camins de bast encaixonats a cavall de mules i matxos.
La xocolata, el més preuat dels dolços llaminers, vingut d'Amèrica senyorejava aquestes trobades i festes, engormandint els paladars dels assistents. La xocolata ocupà aviat un paper central en les trobades de l'elit urgellenca i immediatament en les de tota la societat.
Cap al segle XVIII ja trobem mestres xocolaters a la Seu d'Urgell, que de ben segur compartien espai amb els confiters que hi havia per la ciutat. Els xocolaters torraven el cacau i elaboraven artesanalment xocolata als seus obradors. Una xocolata en taula que després es fonia i es servia amb els populars melindros.
Ja al segle XX, la fàbrica de xocolata Parramon tenia el seu obrador a prop del molins del carrer de Sant Agustí, al peu del Passeig. Un dels darrers propietaris en fou José Tuset Cot, que tenia botiga a la cantonada del carrer Major amb el Jueus. El seu sucesssor fou Arsenio Ortega i Parramon, que també fou alcalde. Una altra de les darreres famílies que es dedicava al negoci de la fabricació de xocolata a la pedra, emparentada amb els Parramon, era la família Rebés de ca la Paca. Torraven el cacau a una casa de la seva propietat a la placeta de Sant Nicolau i el molien en aquell indret.
