Opinió

Tocar de peus a terra

El 1673 els sabaters urgellencs ja estaven agrupats sota d’advocació del seu patró, Sant Marc. Avui, els sabaters, conjuntament amb familiars i membres d’altres oficis relacionats amb el treball amb la pell adobada, surten a la processó de Divendres Sant acompanyant el pas de l’Assotament.

El 1673 els sabaters urgellencs ja estaven agrupats sota d’advocació del seu patró, Sant Marc. Avui, els sabaters, conjuntament amb familiars i membres d’altres oficis relacionats amb el treball amb la pell adobada, surten a la processó de Divendres Sant acompanyant el pas de l’Assotament.


Fent un repàs a les matrícules industrials de la Seu, conservades a l’Arxiu Comarcal, hem trobat que Josep Viñals Rafel tenia l’any 1880 el seu taller de fabricació de sabates al carrer de la Roda. Dot Fenés Jaqueti el tenia als baixos de casa seva, al carrer Major, cantonada amb el carrer de Na Panistrera, a l’actual botiga del Morgó. Entre el 1880 i el 1887 també hi trobem Joan Moles, que treballava al carrer de la Unió; Pau Nuet, que ho feia al carrer de Sant Josep de Calassanç, i Isidro Lluch, al dels Jueus. Aquests tres sabaters surten agrupats a la matrícula industrial del 1891 en un únic taller, ubicat al carrer de la Unió, on treballava tradicionalment un d’ells, Joan Moles. A partir del 1887, Domingo Rodríguez fabricava sabates al carrer de Mina, l’actual de Sant Josep de Calassanç. A partir del 1903, en aquest carrer hi treballava Alfons Calvet. Dot Lluch Alvinyà ja feia sabates el 1889 al carrer Major. Més endavant es va traslladar al carrer de la Perdiu, on hi va exercir l’ofici una colla d’anys.


Isidre Llangort Viladomat, fill d’Arsèguel, ja treballava el 1880 al seu taller del carrer dels Jueus, on anys més tard hi hagué la sastreria Canals. Un dels seus fills, Peregrí, va ser un destacat polític catalanista. Un altre fill, Salvador, continuà amb el negoci uns anys. Després van prendre el relleu del negoci la seva filla Rosa i el seu gendre Marcel·lí Rodríguez al carrer de Sant Josep de Calassanç. El negoci va continuar de la mà del fill d’ambdós, Josep Rodríguez Llangort, el qual va compartimentar la venda i reparació de calçat amb un estanc.  


A principis del segle XX, quan parlem de sabaters, ens referim a artesans que fan sabates, i no a reparadors de calçat. La industrialització va comportar la progressiva desaparició d’aquests artesans, els quals s’hagueren d’especialitzar en la venda i en el reparat de calçat fabricat. L’any 1914, Domingo Surroca i Bonaventura Mas venien sabates fabricades. Poc a poc, els sabaters passaren de fer a vendre sabates. Aquest és el cas del sabater Victoriano Ribot, que va obrir el 1927 una botiga al carrer Major, als coberts. En aquell any, els Llangort també van transformar el seu negoci artesà per un de venda de calçat. En aquesta llista de botigues de sabates, de sabateries, hi hem d’afegir el 1934 a Josep Santacreu i a Ramon Ramón Farràs Besolí, amb comerços al carrer Major. Al carrer dels Jueus hi havia també la sabateria Rodríguez. No ens podem oblidar els Calçats Sílvia dels carrer dels Canonges.


Segons ens han informat uns padrins de la Seu, com a sabaters que es dedicaven a la reparació de calçat després de la Guerra, hi trobem Manel Ribes, del cal Clau de la Coixa, al carrer de Capdevila; Miquel Hernández; el Titet; Ventura Ubach, al carrer de les Eres; el Ponts, també al carrer de les Eres; el Quevedo, que vingué de Ciutat provinent de Castellbò, amb un taller al darrere de l’Hotel Mundial; i el Bernadó, al passatge del Quarter. A la sabateria de Cal Tàpies, al carrer dels Jueus, també es dedicaven a la reparació de calçat. Aquesta sabateria té els origens en un negoci d’espardenyeria, del qual en parlarem al proper article.