La base d’aquest calçat era un tros de tronc de pi o de noguer. En el món rural de les comarques de muntanya, el duien tots els membres de la família sense distinció de sexe i d’edat. Els esclops eren un calçat de treball apte per al seu ús en ambients humits, freds i fangosos.
Moltes famílies de pagès i de muntanya optaven per fer-se els esclops a casa per a l’ús familiar. De fet, poques llars urgellenques i andorranes es dedicaven a la fabricació artesanal per al seu posterior comerç, com succeïa a la comarca de la Cerdanya amb la població de Meranges.
Els esclops o socs fets a casa tenien una sola plana, corbada cap a dalt, amb l’amplada de la part anterior molt considerable en comparació al taló. Unes altres tipologies, de més treballats, eren els de la puntera pronunciada cap amunt; els gansolats, amb un coixinet a l’obertura; o els esclops d’estil francès, amb punta aixecada i taló, típics de les comarques més orientals de la serralada del Pirineu.
Segons Violant i Simorra, a mitjan del segle XX, els esclops es duien al món rural de les comarques catalanes del Pirineu especialment durant els mesos d’hivern i també els dies de pluja. En etapes anteriors els esclops s’havien calçat durant tot l’any.
A la Seu d’Urgell, l’escloper Vila era l’únic artesà que treballava la fusta per a la fabricació d’aquest calçat. Segons ens ha remarcat Carles Dalmau, Miquel Vila treballava aquest ofici al carrer Major, poc abans de fundar la fonda l’Empordanesa al carrer de Sant Ermengol.
Abans de l’arribada de les botes de goma, els peus dels treballadors de les dues fàbriques de llet de la capital alturgellenca calçaven esclops. En el cas de lleteries, en portaven uns d’asturians. El motiu possiblement el trobem en què la societat propietària, RILSA, disposava d’una fàbrica a Sevares, a la província d’Oviedo.
