La notícia de l’apagada d’Andorra Televisió a les comarques de l’Alt Pirineu ha caigut com un gerro d’aigua freda en bona part de la ciutadania alt urgellenca, cerdana i pallaresa, i posa de manifest un cert grau de desinterès per part d’algun sector de responsables de l’administració andorrana cap a un bon coneixement mutu de les poblacions d’ambdós parts de la frontera. La televisió andorrana era, espero que puguem dir és, per als altpirinencs una magnífica eina per compartir la realitat andorrana i ens permetia de familiaritzar-nos amb andorrans i residents que ocupen llocs de rellevància en la vida política, social i cultural d’Andorra. El tema es fa de mal comprendre quan es disposa d’informacions que expliciten el cost de la connexió en uns vuitanta mil euros i que al darrera existeix una cessió d’un canal la llicència del qual es pot perdre si Andorra Televisió no se’n fa càrrec.
En aquest període de la història alguns no entenem com el tema de les relacions veïnals immediates no se senten per a alguns dirigents andorrans com a importants per a la vida quotidiana present, i futura, del seu país. No sé, potser els passava el mateix als alturgellencs de fa seixanta anys. Però d’aquella situació i de la que vivim avui dia hauria de fer-se’n una síntesi que aconduís al bon nivell de vida d’ambdós territoris, tot tenint en compte que un és un Estat i l’altre un conjunt de comarques d’alta muntanya. Els altpirinencs opino que prou que ho desitgen, però ara caldria que el conjunt d’andorrans i residents preocupats per la seva realitat també assumissin que les nostres comarques són avui per Andorra alguna cosa més que el pas obligat cap als centres neuràlgics catalans, les platges o la tornada als pobles d’origen.
Des d’aquestes mateixes pàgines he suggerit algunes vegades la necessitat que les institucions andorranes es dotessin d’algun organisme de dependència governamental o parlamentària que es cenyís a la temàtica de les relacions veïnals immediates. Crec que s’hauria d’evitar que les relacions veïnals només es tractessin amb Madrid, Barcelona o Brussel·les, cosa que és totalment legítima i també totalment necessària però que en part no ajudaria a millorar el tema que ara estem tractant. Seria millor que aquest organisme a més de dirigir-se a les institucions catalanes i espanyoles que cregués convenient ho fes també amb les institucions locals de la frontera. Bé, els articulistes podem, si més no, opinar.
Tornant al tema televisiu crec que és un magnífic exemple d’aquesta mancança parcial de sensibilitat fronterera. També per exemple i en un altre ordre de coses qui dubta que un bon conveni sanitari amb l’Alt Pirineu podria afavorir un millor aprofitament dels equipaments sanitaris andorrans? Perquè el tema de l’aeroport Pirineu-Andorra es veu amb tanta tebior –encara recordo com un polític andorrà de molt primera fila manifestava, ara fa uns anys, que el seu aeroport era el d’Alguaire? I són dos temes que poden beneficiar plenament a Andorra. Perquè algun polític andorrà encara parla de la comarca de l’Urgell, quan es refereix a l’Alt Urgell?
És veritat que, avui per avui, a Andorra tot el tema de veïnatge de frontera és un no res comparat amb la problemàtica de la CASS, la inserció a Europa i la temàtica econòmica i financera... Però la permeabilitat de les fronteres és el nostre futur, més o menys proper. Si l’Alt Pirineu i Andorra compartirem per molts anys un territori, una part del Pirineu, perquè no anar aclarint els horitzons i posant tots els mitjans, la ràdio, els diaris i també l’ATV, per fonamentar i difondre les polítiques necessàries per aquest futur –tant de bo!– inevitable. Si avui dia comprovem dolorosament un fet és que la cohesió social referent a les relacions de les organitzacions territorials és complexa i oberta als quatre vents de la demagògia.
Amadeu Gallart. Economista i component del grup APIA – Pirineu Opinió.
