Opinió

Racionalitzar la mort

Si la racionalitat s’imposés es produiria un terratrèmol tan gros que tanta inseguretat ens faria desitjar allò que volia l’integrisme espanyol decimonònic de “vivan las cadenas”.

Si la racionalitat s’imposés es produiria un terratrèmol tan gros que tanta inseguretat ens faria desitjar allò que volia l’integrisme espanyol decimonònic de “vivan las cadenas”. La prudència, però, no ens pot impedir d’exigir unes quotes creixents de racionalitat en molts aspectes de la nostra vida, i perquè no, de la nostra mort.

En aquests inicis del segle XXI, en una societat com la nostra, on un cert pluralisme democràtic ha anat impregnant les actituds polítiques i socials, encara a llocs com a la Seu d’Urgell, en ple Pirineu, les cerimònies funeràries civils, o fins i tot no estrictament catòliques, no han aconseguit normalitzar-se.

Alguns em diran que l’hegemonia funerària pertany a l’Església Catòlica que avui en fa el centre de les seves actuacions religioses d’acord amb les audiències aconseguides. Alguns altres que hi ha famílies no practicants que prefereixen mantenir la intimitat sense passar per cap cerimònia. Però n’hi ha d’altres que no perceben cap facilitat per part de l’ajuntament o, fins i tot, per part de la mateixa societat, per aconseguir unes cerimònies funeràries civils dignes. Aquesta darrera opinió penso que és la “que va a missa”. Les famílies, en el moment de la defunció de la persona estimada no estan en condicions de navegar contra corrent, de forçar una situació quan et cau tot al damunt.

Plantejar aquest tema respon a una necessitat cada vegada més sentida de moltes persones de mantenir una trajectòria vital no dirigida per cap orientació religiosa en especial. També respon a la necessitat social de l’ús material de la tolerància i l’amor cap al  proïsme. Aquests dos conceptes només poden deixar de ser retòrics si es viu en una societat civilitzada, en una societat on no passis gana i on els teus fills puguin accedir correctament al món del treball i la cultura, on les persones grans comproven com en les etapes finals no han desdir-se del que s’ha pensat al llarg de la vida.

En una ocasió un responsable municipal m’ha arribat a dir que estem en un país lliure i que la gent pot organitzar-se la mort tal i com desitgi. Que ha anat a enterraments civils “molt macos” on hi ha hagut músiques i parlaments. No és això germans, no és això, cal que des de les nostres administracions locals es llenci un missatge clar que afirmi que les cerimònies dels enterraments civils són fàcils i basades en un protocol ben pactat entre l’ajuntament i les empreses funeràries de manera que la família no hagi de córrer ni un pas més que amb una cerimònia religiosa. Cada any que passa es fa més clara aquesta urgència.

Tampoc seria negatiu que per part de l’Església Catòlica s’oferís cerimònies funeràries obertes a totes les sensibilitats, ubicades a llocs com la nostra Catedral en una mena de pacte social que anés més lluny dels dogmatismes. ¿És que no considerem tots els ciutadans de la Seu la Catedral com una cosa nostra, a banda dels criteris marcats pel Registre de la Propietat? Aquesta opinió espero que no sigui considerada una frivolitat. ¿És que la nostra societat no ha girat durant molts segles entorn de les seves construccions religioses transcendint una i altra vegada el pur marc religiós? El marc de la problemàtica exposada és complex. A l’administració local cal exigir-li que deixi d’una vegada ben plantejada l’oferta d’enterraments civils. Als responsables de l’església local demanar-los que incrementin per aquesta via les seves aportacions per a la construcció d’una societat més tolerant i oberta.