L’actual crisi de la Banca Privada d’Andorra, a part del tema en sí de l’actuació de l’entitat, ha posat en evidència dues grans situacions. La primera és el fet de l’existència d’una reacció institucional andorrana molt pròpia d’un Estat amb estructures ben consolidades -i sobre el tema de les estructures d’Estat els catalans, fins i tot els altpirinencs, n’estem fent uns cursets accelerats-. No en sé prou, i reconec que no tinc la informació suficient, per opinar si tot el que s’ha fet ha estat bé. Però en la meva memòria ho comparo amb la reacció de la crisi financera ocasionada per la fallida de Sobanca (1968), on tot el pes de la responsabilitat de la situació va caure en la reacció de les altres entitats financeres, la iniciativa privada; les institucions andorranes, la iniciativa pública, eren en aquell moment febles per gestionar una situació d’aquest tipus per la senzilla raó que un Estat Andorrà, tal i com avui el coneixem, no existia i potser encara, ni se l’esperava.
El meu article pretén centrar-se en una segona situació. Aquesta no és altra que el gran ventall de les molt diferents opinions, escrites i parlades, com a reacció al fet de la crisi bancària andorrana. És realment curiós veure com aquestes opinions han anat des del més absolut desconeixement de la realitat andorrana actual a l’anàlisi constructiva i informada del que es podia fer en casos com aquest. Pocs dubtes hi ha que la situació actual de la societat andorrana és clarament millorable, que les diferències entre les diferents capes socials són molt grans i que l’horitzó de les millores socials aconseguides no està exempt d’una nuvolada negra i amenaçadora. Però mirant cap al nord i sobretot cap al sud la valoració social a fer no seria pas més alta, ben al contrari, seria inferior.
Parlant en termes una mica simplistes, el lector m’ho perdonarà, Andorra té, portes enfora, amics i no tan amics. Aquest és un fet a tenir molt en compte per a un país on, em permeto opinar, la política exterior ocupa molt poques línies als programes dels diferents partits. Això és, de ben segur, políticament correcte en un país com Andorra on no incordiar els països veïns està molt arrelat en la part alta de l’escala de valors polítics. En una situació com la que hem viscut als passats dies es comença a veure que aquesta actitud té alguna limitació. Personalment, en les darreres eleccions, vaig ser convidat pels amics i companys dels Verds d’Andorra al míting central que varen fer a Encamp, en coalició amb el Partit Socialdemòcrata, i on vaig aplaudir les diferents i il·lusionades intervencions. Al sortir, amb el meu company d’ICV, vaig comentar que havia trobat a faltar algunes referències al món exterior. I llegint altres programes em va produir la mateixa impressió.
Bé, ho confesso, la veritat és que jo sóc de La Seu, de l’Alt Urgell i de l’Alt Pirineu de Catalunya. Una zona on alguns, des de diferents perspectives polítiques, defensem la idea que Andorra pot ser un territori líder per al progrés econòmic i social d’aquesta minúscula i insignificant part d’Europa, però que en un sentit familiar, és casa nostra. I a vegades hem tingut la sensació, ja descrita en altres articles, que aquesta idea no té massa correspondència pràctica en els sectors més lúcids de la societat política andorrana, si bé que de tot hi ha a la vinya del Senyor. Els amics d’Andorra poden ser molts i variats, el que no provoca massa dubtes és que els amics són aquells que tenen uns interessos comuns amb els andorrans, més enllà de les retòriques buides, que també n’hi ha i que a vegades resulten irritants per a tots els que les escolten, siguin retòriques del present o de les que fan referència al passat. Bé, davant de la magnitud del temporal, potser alguns andorrans pensaran que poca cosa es pot fer amb l’amistat i la solidaritat d’alguns altpirinencs. Cal fomentar aquest sentiment basat en la realitat social i econòmica del veïnatge? Cal institucionalitzar-ho d’alguna manera? O no cal fer absolutament res i anar-ho dissimulant amb algun que altre discurset?
