Un dia, fa molts i molts anys, hi va haver una batuda d’escrofus a la vall de l’Urgellet. Aquest cop, el seu objectiu era arramassar la collita de trumfos que hi va haver pels horts i trossos. Més amunt, on viuen els escrofus, la sequera els tenia morts de gana i van decidir baixar a prop del riu a fer una ràtzia. Hi va haver crits i batusses, però davant la resistència inesperada de la població, els escrofus van haver de fugir amb els sarrons plens a mitges. Aquest cop les persones es van atrevir a empaitar-los i ells es van retirar en un campi qui pugui, corrent entre bastonades i calbots, mirant de no estampar-se els uns contra els altres. En poca estona van ser fora, rouredes amunt, deixant els urgellencs cofois de veure que podien fer front als malvats escrofus. Però en aquest desgavell, hi va haver un escrofu que en lloc de fugir endavant com van fer tots, va anar reculant i amagant-se fins que va quedar sol i atrapat al cap de casa. Era una casa petita i modesta. Tan modesta que ni tan sols hi havia trobat patates. L’escrofu es va quedar en silenci, esperant que parés la cridòria i l’enrenou pels carrers.
A la casa, però, pocs crits. Hi vivia una parella d’ancians indefensos. Estaven en silenci i es movien amb tanta lentitud i dificultat que no feien cap soroll. Al menjador, la mestressa acabava de parar a taula dos bols plens de sopa. Com després d’una bona estona, no sentia cap soroll, l’escrofu es va creure fora de perill i va decidir sortir del seu amagatall. Va baixar les escales amb tota la subtilesa de què era capaç i va empènyer la porta. En fer nyec, la parella va girar el cap en direcció a la porta. Ell es va quedar clavat en veure’s descobert. Ningú no va dir res. La mestressa es va aixecar amb tota la parsimònia va agafar un bol del prestatge i el va posar sobre la taula. Va palpar la taula fins a trobar el cullerot i amb l’altra mà va atansar el bol a l’olla i el va omplir.
-De quina casa ets? -va dir-. No et podem veure. Som cecs. Amb tota aquesta corredissa d’avui deus estar molt espantat. Seu i menja amb nosaltres.
L’escrofu, de tan simple com era, no va dubtar ni un moment, va decidir aprofitar-se de la situació, va seure i va xarrupar la sopa com un autèntic porc.
-Tenies gana! -va dir ell-, mirant enlaire.
L’escrofu va acabar la sopa, va rentar-se els morros amb la màniga i va sortir de casa com un lladre.
- Només per la pudor, ja l’hagués reconegut, Déu meu sinyor.
- Ja ho pots ben dir. I has vist que lleig?
- Com un pecat!
