El somni de moltes persones, tant a l’Alt Urgell com a la resta de Catalunya, és poder viure un dia en un habitatge en condicions d’habitabilitat dignes. Però per a poder fer realitat aquest somni, el primer que cal és que n’hi hagi oferta —que no n’hi ha— i que se’n pugui pagar el cost, ja sigui de compra o bé de lloguer. I pagar-ne el cost, si és que se’n troba algun, ja no és a l’abast de tothom, perquè a la Catalunya actual hi ha molta població que viu en la pobresa o en el llindar de la pobresa. De fet, el gran espai que hi ha entre el preu de l’habitatge —de lloguer o de propietat— i la capacitat adquisitiva de les classes menys afavorides de la societat —els sous són baixos—, dóna peu al fet que hagin de viure en situacions personals o familiars no gaire agradables i, de vegades, desesperants i tot.
Avui, prou que legislativament s’ha reconegut el dret a l’habitatge —una necessitat bàsica—, però a ningú no s’escapa que és un dret que en podríem dir de xiclet: s’estira i s’arronsa segons convingui als qui tallen el bacallà del lliure mercat de la propietat immobiliària. Un lliure mercat que no ha resolt ni resoldrà els problemes d’habitatge, sinó que encara farà créixer més l’especulació immobiliària.
S’ha reconegut el dret a l’habitatge —una necessitat bàsica—, però a ningú no s’escapa que és un dret que en podríem dir de xiclet: s’estira i s’arronsa segons convingui als qui tallen el bacallà del lliure mercat de la propietat immobiliària. Un lliure mercat que no ha resolt ni resoldrà els problemes d’habitatge, sinó que encara farà créixer més l’especulació immobiliària
Prop d’uns dos milions de catalans —una part ben significativa de la població, doncs— viuen en un habitatge diguem-ne no gaire adequat, ja sigui per petit, o mancat de llum, o encofurnat; ja sigui per amenaça de desnonament per manca de pagament del lloguer, o per haver ocupat un pis senzillament a la valenta perquè no els quedava altra sortida si volien viure sota un sostre... I aquí encara s’hi ha d’afegir uns quants milers de persones més sense llar, gent que vagareja per places i carrers amb el terra per matalàs i per flassada l’infinit.
L’habitatge és una primera necessitat. I no poder-hi accedir és un drama. Un drama que comença i arrela a Barcelona i s’estén com taca d’oli cap a les comarques pirinenques, amb poques oportunitats laborals de qualitat i un preu exorbitant pel que fa a l’habitatge en un poble, sigui de compra sigui de lloguer. Quan Barcelona tus, el país es constipa. Avui, els pisos de lloguer de les grans ciutats són els que més cerquen la gent jove i les famílies que a la darreria de mes els entren mil euros a casa. Perquè és als grans nuclis urbans —o al Principat d’Andorra, al nostre veral— on hi ha més feina. El que no hi ha, en aquests grans nuclis, és una oferta mínima d’habitatge social. No se n’hi ha construït prou, n’hi se ni construirà prou. A Europa, les polítiques d’habitatge i lloguer social ja s’hi van començar a practicar a l’acabament de la Segona Guerra Mundial. Avui, Catalunya destina un 0,1% del seu PIB a habitatge social, quan estats com Dinamarca, França i el Regne Unit hi destinen, respectivament, el 0,7%, el 0,8% i l’1,4% del seu PIB.
L’habitatge és una primera necessitat. I no poder-hi accedir és un drama. Un drama que comença i arrela a Barcelona i s’estén com taca d’oli cap a les comarques pirinenques, amb poques oportunitats laborals de qualitat i un preu exorbitant pel que fa a l’habitatge en un poble, sigui de compra sigui de lloguer
Llogar un pis corrent i normal a la Barcelona d’avui se’n va a una mitjana d’uns 1.200 euros al mes. Un preu que excedeix, i de molt, al que en pot pagar un treballador que visqui tot sol o una economia familiar que només ingressi un sou. I qui hauria de donar solucions al problema —l’Estat— no n’hi dóna, per més que l’article 47 de la Constitució espanyola digui que «els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret —el de viure en un habitatge digne i adequat— i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació». Un dret que també reconeix el Tribunal de Justícia de la UE. És clar que una cosa és reconèixer-ho i establir-ho i tota una altra portar-ho a la pràctica.
Un preu dels pisos de lloguer que afecta directament tota la joventut de comarques. Afecta directament aquell jove fuster —o paleta, o llauner...—, o aquella jove perruquera —o cuinera, o dependenta...—, nats en un poble i que es volen establir en una gran ciutat a fi d’exercir l’ofici que han après vocacionalment perquè al poble s’han quedat sense feina, atès que en cosa de pocs anys ha perdut la meitat de població o més. I afecta aquell jove estudiant, xicot o mossa, amb un cap privilegiat per a cursar estudis superiors, però que s’haurà de quedar a casa a fer companyia als pares i dedicar-se a alguna altra cosa que no sigui fer carrera. I això perquè els seus pares no disposen de prou calé per a viure ells i costejar-li el lloguer d’un pis —ni que sigui en comunitat— i els estudis. Davant d’aquesta realitat no és gens estrany que el 85% de joves d’entre 16 i 34 anys visqui amb els seus pares, fins i tot si tenen un lloc de treball, segons dades del Consejo de la Juventud de España (CJE). Una joventut, doncs, que no es pot emancipar, per més ganes que tingui de fer-ho.
Sí que és veritat que la Generalitat de Catalunya treballa per donar resposta a les necessitats de la població més vulnerable, com ara ajuts de pagament d’habitatge a famílies amb risc d’exclusió social o bé a joves que han de pagar un lloguer. Però són pegats eventuals. El que realment cal, com el pa que ens mengem o l’aire que respirem, és incrementar el parc públic d’habitatge de lloguer social. Habitatges assequibles, doncs, com ara els 50.000 pisos que el president de la Generalitat, Salvador Illa, ha promès construir des d’avui fins al 2030.
Cinquanta mil pisos! Una xifra que ens fa pensar en els 50.000 pisos socials que també va prometre el president Montilla en el primer Govern Tripartit, el del Pacte del Tinell, i que se’n va faltar un bon tros perquè no es fessin. Com tampoc no es van complir el Pla català per al dret de l’habitatge 2004-2007 i el Pacte nacional per a l’habitatge 2007-2016.
Josep Espunyes
