El Cassià era un nen que pel seu aspecte se’l podia qualificar de malaltís. Menut, més aviat grassonet, i amb una pell blanca tirant a blavosa. Sempre estava sol i era extremadament reservat. Es movia amb lentitud i semblava que a cada pas havia de rumiar com faria el següent. Però, si li creuaves la mirada, la percepció era tota una altra. Tenia uns ulls expressius, de color gris, que prometien un gran misteri.
I amb aquests ulls, cada dia, en llevar-se, es plantava davant la finestra de la seva habitació i mirava el mateix panorama: una composició de turons avellutats de pins i roures, que se succeïen cada cop més alts, com en una il·lustració infantil, i al darrere, sempre, la serra del Cadí. El Cassià sempre deia que per anar bé, necessitava veure’l.
Aquell dia, va aixecar-se força abans de l’hora, empès per un neguit instintiu. Va esperar que la llum aclarís el paisatge. El cel estava ennuvolat i darrere dels turons només hi havia una boira blanca i espessa que impedia veure el Cadí.
Durant el matí el dia va aclarir-se força, però el Cadí continuava ocult. Tot trasbalsat, va comunicar-ho als companys a l’hora del pati: Nois, el Cadí no hi és! Tots van mirar cap a la serralada i van apujar les espatlles, indiferents. Un d’espavilat va dir: “Que tu no el vegis, no vol dir que no hi sigui. Quan escampi la boira, l’hi tornaràs a veure”. Aquella seguretat el va sobtar. Com podia estar-ne tan segur? Els altres van somriure i tots van girar cua i van continuar jugant.
Es va passar les hores de classe capficat i amb aquell neguit, com si intuís alguna desgràcia. Així que tenia ocasió, buscava una finestra i fitava en direcció a la muntanya. Va arribar el vespre i aquella tofa blanca seguia allí, arraulida sobre els turons. El Cassià no va berenar, no va sopar ni va dir mu en tota la jornada. Els seus ulls gris pedra eren ara un pou sec.
L’endemà, a l’alba, quan la llum tombava de color, va començar a girar-se una mica de vent de xaloc que va dissoldre el maleït núvol. Tothom va poder veure com darrere dels turons avellutats, allí on s’haurien de veure els plecs calcaris de la serralada, lluïa un cel blau celest. El Cadí havia desaparegut.
Tothom ho va poder veure, però no el Cassià, que no es va llevar. Ni va obrir els ulls. Per a què?
