Germà major, senyor alcalde, germans, amigues i amics, bona tarda.
M’envaeix un gran respecte a l’hora d’acceptar aquest tipus d’encàrrecs, però, en la conversa per transmetre’m la proposta va sorgir, inevitablement, el terme tradició, i, en escoltar-lo, vaig respondre que acceptava amb gran honor i que creia saber de què faria el pregó.
M’agradaria que el pregó d’aquest any sigui un homenatge a totes aquestes dones —desconec si hi ha molts homes que hagin fet una aportació en aquest sentit, però crec que cobrirem el gruix de les aportacions si em refereixo a dones—sense les quals moltes tradicions no tindrien el volum, el color, l’estètica ...amb que les reconeixem i que les caracteritza.
He ballat el Ball Cerdà pocs cops. Uns quants anys, de petita, i, una sola vegada, d’adulta. No sé si va ser la barretina que llueixen els caramellaires, però mentre parlava amb el Climent Miró —ell, com a germà gran, va ser qui em va trucar en nom de la Germandat— em van venir al cap la meva mare i els milers de dones que no he conegut i que, com ella, han tingut entre les seves mans, ja no barretines, que se solen comprar fetes, sinó corbates, rets, mitenes, enagos, faldilles, mitges .... .De manera que, m’agradaria que el pregó d’aquest any sigui un homenatge a totes aquestes dones —desconec si hi ha molts homes que hagin fet una aportació en aquest sentit, però crec que cobrirem el gruix de les aportacions si em refereixo a dones—sense les quals moltes tradicions no tindrien el volum, el color, l’estètica ...amb què les reconeixem i que les caracteritza. I, encara que entre les tradicions hi ha, indubtablement, el vistós Ball Cerdà, així com les veus ben plantades dels caramellaires amb les barretines mencionades, no voldria limitar la tradició a aquesta meravella que es viu en comunitat i de cares enfora.
¿No son, potser, també, totes aquestes complicitats entre dones que s’han ensenyat mostres i tècniques,les unes a les altres, no és el reconeixement mutu de les seves creacions, l’estima i la solidaritat que han desenvolupat entre elles, un element que consolida els lligams entre els membres d’un poble?
M’agradaria ampliar aquest modest homenatge a tot tipus de mostres, de puntes, de tècniques lligades a les labors, que han passat de generació en generació i que s’han transmès d’una casa a una altra, perquè la traça i la debilitat per la seva execució són llaços tirats entre persones de diferents famílies i generacions, com les mans que s’agafen en el Ball Cerdà o les veus dels caramellaires que es fonen en una de sola. ¿No son, potser, també, totes aquestes complicitats entre dones que s’han ensenyat mostres i tècniques,les unes a les altres, no és el reconeixement mutu de les seves creacions, l’estima i la solidaritat que han desenvolupat entre elles, un element que consolida els lligams entre els membres d’un poble? No són, potser també, els vestits de Ball Cerdà que s’han deixat en herència i que, alhora, seran deixats en herència, en el fet que es considerin, precisament, una herència, un valor en sí mateixos, al marge de si seran utilitzats o no per a ballar, un element que reforça el sentiment de pertinença a una terra, un element que reforça el lligam entreels membres d’una mateixa família i entre lesdiferents famílies, que reconeixen aquell element com a propi?
En el preciós llibre “El Ball Cerdà” d’Elvira Farràs, Marta Roger ens diu: “... hi ha gent que, encara que no tingui intenció de ballar, regala tot un equipament a una nena o a una noia” i, seguidament, Roger, especialista en la seva elaboració, explica: “Una àvia em va encarregar tot un vestit de Ball Cerdà perquè quan ella morís la seva néta tingués un record seu, com una herència, com un aixovar valuós”.
Amb aquesta mateixa idea, la meva mare ha anat fent, al llarg de la vida, tot un conjunt de Ball Cerdà per a les dones de la família: de la ret a les mitges, de la corbata als enagos. L’he ballat pocs cops, com us deia, però per casa he vist desfilar moltes corbates, enagos, faldilles, rets, mitenes...perquè ella també n’ha fet per encàrrec: “Mira què ben deixat està!” —em comenta, que sempre m’ha ensenyat que és tan important l’acabat per la banda que es veu com per la que no es veu. Quina meravella girar una peça i que no hi hagi cap fil oblidat, res que faci menystenir la banda oculta.
La meva mare ha anat fent, al llarg de la vida, tot un conjunt de Ball Cerdà per a les dones de la família: de la ret a les mitges, de la corbata als enagos.
“Vint mil llustrins,i els vint mil granets respectius,està clar” —em detalla la dona sobre la corbata que em va fer anys enrere, perquè l’hereti.“Cada peça, cosida una a una. Has de mirar que, quan ataques per sota, el fil no et tiri .... No són com aquestes peces comprades i que, de vegades, quan estires un llustri et surten tots de cop” —Insisteix. I, el temps?“ Si hi treballo unes sis hores cada dia, acabo la corbataen unssis mesos”—em respon.
Jo em demano, com es posa preu a una peça d’aquestes característiques?
Jo em demano, com es posa preu a una peça d’aquestes característiques? Normalment, al cost dels elements necessaris per realitzar el treball s’hi sumarien el número d’hores multiplicat per un import per hora. Així es fa en l’alta costura, on els vestits requereixen de moltes hores per ser executats, a part del marge que hi afegeix la casa, evidentment. En el nostre cas, seguint el patró de qualsevol altra feina, partiríem del cost dels materials i hi afegiríem el cost de les hores de feina d’aquestes petites mains, com s’han anomenat tradicionalment en els tallers de costura. Despeses en materials més un preu per les hores dedicades: Doncs, no. Quan s’encomanen, el preu d’aquestes pecesestà lluny d’un preu lligat a les hores necessàries per acabar-les. “El treball de cosir està molt infravalorat” —em confirma la Mercè Garcia de Cal Bundancieta.
“El treball de cosir està molt infravalorat” —em confirma la Mercè Garcia de Cal Bundancieta.
Després de parlar amb la meva mare, he arribat a la conclusió que és, sobretot, l’amor perquè allò perduri més enllà d’elles—sigui a casa seva, sigui a casa d’algú altre que ho apreciï— el que fa que sigui impossible parlar de preu, perquè la recompensa per a dur a terme aquestes meravelles, siguin o no elements del vestit de Ball Cerdà, va lligat a l’ànima de qui les executa. Són el seu llegat, la seva memòria.
En el llibre d’Elvira Farràs es recull, també, el testimoni de la Mercè de Cal Bundancieta—a qui mencionava fa un moment—. Explica que, cada cop que fa una comanda de llustrins, rep una trucada de la fàbrica on el viatjant els ha demanat perquè la fàbrica es vol assegurar que aquella important quantitat és correcta abans de tirar-la endavant. I la cito en el llibre: “Ja queden menys cases que fabriquen aquest tipus de material. Quan compres llustrins n’has de demanar molts perquè siguin d’una mateixa tintada i durin molt. Van en collarets de 1.000 llustrins agrupats. Una comanda pot ser de 400.000 llustrins”.
Les maneres de vestir han canviat i amb elles tota la industria que hi té a veure. “Els llustrins eren gairebé llautó” —em recalca la Mercè Garcia de cal Bundancieta
Cada cop és més difícil trobar cases que fabriquin certs elements que tenien molta sortida en d’altres èpoques donat que eren utilitzats per vestits,no només de festa, també de diari. Les maneres de vestir han canviat i amb elles tota la industria que hi té a veure. “Els llustrins eren gairebé llautó” —em recalca la Mercè, quan hi parlo.
I, les tècniques? Hi ha rets antigues de Ball Cerdà fetes de mitja, en canvi, araes fan de ganxet. El punt de bruixa és un punt de ganxet típic de les rets, i aprofito per mencionar-lo per tal d’exemplificarels meravellosos noms que volten el món de les labors. L’afició pel Ball Cerdà ha conservat l’interès per mantenir i recuperar punts i mostres, que es continuen aprenent i ensenyant.
Fa un parell d’anys, vaig recuperar una mantellina de llana que la meva mare m’havia donat temps enrere. Estava per estrenar. Era un regal que ella m’havia preparat quan jo era una nena per donar-me quan ja fos gran, juntament amb jocs de llit, que ara queden petits perquè aleshores els llits eren més petits que els d’ara, i jocs de tovalloles amb grans puntes i d’uns colors que estaven de moda als anys 70 i que ara tornen a tenir cert encant, perquè durant alguna dècada es veien desfasats. Així que, quan vaig recuperar la mantellina no tenia gaires esperances que encaixés amb els patrons d’ús actuals. De fet, és una peça pensada per a tapar-se les espatlles en seure al llit en cas de caure malalta. Em vaig sorprendre quan me la vaig posar al damunt, era fantàstica. Us ben juro que en desfilades de moda de dissenyadors bastant radicals hi encaixaria perfectament.
Cada cop que mor una dona gran es troba algun d’aquests tresors a casa seva. Un tresor sense signatura, que si no va fer ella, possiblement, ella sí sabia qui n’era l’autora.
Una mantellina de llana esponjosa, de color pastel, agafada amb un mini botonet arran de coll. Vaig trucar, de seguida, a la meva mare. “Mama, me’n podries fer una altra, però una mica més llarga, i de color cru, o gris ...?”. Jo estava convençuda que la mantellina era obra seva, però, no, l’havia encomanada dècades enrere a una dona de Bellver que en teixia per encàrrec, una senyora que ja havia mort feia anys. Era difícil realitzar-ne una altra, copiar-la? Se’n podia treure la mostra, però la meva mare em va aclarir que hi havia gent que en sabia més que ella, de treure mostres de mitja, expertes a qui els hauria de demanar ajut. I, va afegir: “Preguntaré a la seva neboda, em sembla que en té encara de més maques, fetes també per la seva tieta, amb mostres encara més antigues”. I em va parlar d’altres models amb d’altres mostres,que sabia que la dona havia fet o havia heretat de dones de la seva mateixa casa. Arribat aquest punt, era inevitable preguntar-se, partd’aquest coneixement es perdrà, com els materials, molts, ja impossibles de trobar? Sobretot, en el cas de peces que, a diferència del Ball Cerdà, han perdut vigència?
Ensenyar i aprendre mostres, tècniques ...ha sigut el món d’aquestes dones creadores. Una xarxa de dones de diferents generacions i famílies que es trobaven i que se’n tornaven cap a les seves cases, i que es tornaven a trobar per mostrar els resultats d’allò que, de vegades, només elles sabien apreciar realment. Una xarxa poderosa de complicitats, amb rivalitats incloses, que ha deixat com a testimoni la mantellina de llana que jo vaig recuperar del fons d’un armari, i milers de peces que vosaltres també heu trobat en el fons dels vostres. Segurament, cada cop que mor una dona gran es troba algun d’aquests tresors a casa seva. Un tresor sense signatura, que si no va fer ella, possiblement, ella sí sabia qui n’era l’autora. En totes aquestes mostres, en cadascun dels llustrins estacat un a un, ... hi ha el temps i la vida de totes aquestes creadores.
Cal dir, finalment, que, per a moltes, cosir era una manera d’estar en el món laboral sense abandonar la casa, el territori que tenien definit com a seu.
Com a últim apunt, només dir que seria una meravella reunir el màxim de peces fruit de la feina de la nostra xarxa de petites mains amb la voluntat que el seu llegat se segueixi revisant i recuperant. No només les joies del Ball Cerdà, també d’altres labors. Algunes pensades, en un inici,pel confort dins de casa, un espai vital que els confinaments d’aquest darrer any ens han obligat a revisar.
I, abans d’acabar aquestes línies, dedicades a totes les dones que ens han deixat com a herència labors de qualitat, sovint, poc valorades, membres, alhora, d’una meravellosa xarxa de complicitats entre generacions i famílies, voldria recordar les persones que s’ha endut la COVID en aquests mesos negres, moltes d’elles,grans i, fins fa poc, custòdies de la nostra memòria.
Teresa Colom Pich
