Laia Font Llorens (Mussa, 1987). És musicoterapeuta. Treballa acompanyant a les persones en l’última fase de la vida a l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell d’Andorra, amb el suport de la Fundació de l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra (ONCA).
Què provoca la música en les persones? La música té la capacitat de provocar una resposta emocional. Ara bé, és molt important tenir clar que cada persona és diferent, cada música també és diferent i cada música impacta de manera diferent en les persones. Per tant, no hi ha receptes.
Portes el programa de musicoteràpia a la unitat de cures pal·liatives de l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell d’Andorra. En què consisteix? Són unes sessions de musicoteràpia que es duen a terme gràcies a la Fundació de l’Orquestra Nacional Clàssica d'Andorra (ONCA), que és qui em contracta. Vam fer una prova pilot de tres mesos, des de setembre a novembre, i durant aquest temps vam passar qüestionaris de valoració, tant als pacients com als familiars i professionals de l’hospital, per saber quin era l’impacte. Els resultats van ser molt positius i es va concloure des de la Fundació que valia la pena continuar apostant per aquest programa.
Com són les sessions? Cada sessió és única i diferent. Depenent de com es trobi la persona en aquell moment o durant aquell dia, tot pot canviar. Però hi ha certes tècniques que sempre tens a prop per poder acompanyar aquesta persona. La història sonora, per mi, és una eina bàsica que ajuda a connectar amb els records, a fer una recollida d’allò més significatiu de la vida i a treure emocions que estaven estancades i guardades. També utilitzo altres tècniques com el songwriting, la creació de cançons. És molt bonic veure com cada persona escriu allò que sent. Hi ha sensacions i desitjos que costen molt de dir amb paraules, però cantar-les, a vegades, ho fa més fàcil.
La història sonora, per mi, és una eina bàsica que ajuda a connectar amb els records, a fer una recollida d’allò més significatiu de la vida i a treure emocions que estaven estancades i guardades.
Amb quins instruments t’acompanyes? Sobretot treballo amb la guitarra i la veu i porto instruments de petita percussió, tambor oceànic, metal·lòfon i xilòfon. En una ocasió, un pacient estava amb el tambor oceànic, que és un instrument que quan el bellugues fa el sol del mar. La seva neta tocava el metal·lòfon i vam estar component entre els tres una cançó que el va anar acompanyant. Va ser un moment molt especial. Sovint m’he trobat en situacions que el pacient em diu: necessito pau. Aleshores construïm junts una cançó, una melodia, amb lletra o sense, i entre els dos busquem que li aporti tranquil·litat. Aquesta cançó, si la persona ho vol, la toco quan es troba en els últims moments de la seva vida.
Podem dir que ajudes les persones a transitar de manera serena en l’última fase de la seva vida? Això intentem, però no només és això. Amb cada persona, després de reunir-nos amb l’equip mèdic, es treballen uns objectius determinats, perquè cada pacient té unes necessitats diferents. Hi ha qui em demana, posem per cas, que necessita pau i serenitat i hi ha qui vol que aflorin les emocions, en funció del seu moment vital.
Cal saber escoltar, saber interpretar… L’escolta profunda facilita que l’altra persona se senti realment escoltada, i això permet que aflori allò que necessita expressar, ja sigui en el so, en el silenci, o en la presència compartida.
L’escolta profunda facilita que l’altra persona se senti realment escoltada, i això permet que aflori allò que necessita expressar, ja sigui en el so, en el silenci, o en la presència compartida.
Tothom té la banda sonora de la seva vida? Segur. Les músiques ens porten directament als records i a l’emoció, sense passar per la part cognitiva. La música va directament al cor. Treballar amb la història sonora ajuda a connectar amb la història de vida.
A Vitòria em vaig adonar de la importància de l’acompanyament, no només per les persones que es moren, sinó també per a les seves famílies.
On et vas formar? Em vaig formar com a musicoterapeuta al País Basc, vaig fer un màster a Vitòria. Vaig començar treballant a l’Hospital Materno Infantil de Granada, a la Unitat de Cirugia i Oncologia pediàtrica fins que em van cridar per anar a treballar a Vitòria en un programa de musicoteràpia de la Diputació Foral d’Àlaba. Allà totes les residències públiques ofereixen musicoteràpia. Hi he estat treballant sis anys i he fet diverses formacions de gent gran, de musicoteràpia receptiva i també d’acompanyament al final de la vida. A Vitòria em vaig adonar de la importància de l’acompanyament, no només per les persones que es moren, sinó també per a les seves famílies. Costa acomiadar-se d’aquells que estimem, no sabem com fer-ho.
Celebrem els naixements, però amb la mort actuem diferent, tot i ser una altra fase de la vida i sabent que sense l’una no hi ha l’altra. És important poder mirar la mort.
Aquesta feina et comporta molt desgast emocional? És curiós, això m’ho pregunten moltes vegades i la meva resposta sempre és negativa. Al contrari, sento que aquestes persones em regalen moments preciosos. Deixant-me acompanyar-les, em permeten aprendre d’elles i també estar en contacte amb la mort.
La mort continua sent un gran tabú en la nostra societat i vivim evitant parlar-ne? És un tema que no es vol mirar, no hem tingut educació per parlar i afrontar la mort. Celebrem els naixements, però amb la mort actuem diferent, tot i ser una altra fase de la vida i sabent que sense l’una no hi ha l’altra. És important poder mirar la mort.
