Pep Coll: “La meua novel·la és com una girella on la matèria primera és dels Pirineus”

Als vuit anys marxes de Pessonada… 

A Pessonada hi havia mestra, però una mica discutible. Els pares van considerar que era millor portar-me un parell d’anys a les Iglésies, al poble de la mare. Als deu anys ja vaig anar a estudiar al Seminari de la Seu d'Urgell, vaig passar-hi vuit cursos, i després a la Universitat de Barcelona, feia Filosofia i Lletres i a les nits treballava a Correus classificant cartes. No en tinc un bon record de la meua etapa universitària, però em van ensenyar a estudiar, és a dir, a buscar informació i anar a les fonts. Ara, de continguts no en vaig aprendre cap. 

No en tinc un bon record de la meua etapa universitària, però em van ensenyar a estudiar, és a dir, a buscar informació i anar a les fonts

Trenta anys fent de professor de literatura catalana. Ha estat una vocació?

Les vocacions van canviant (riu). La meua vocació primera era capellà i quan el cel se’n va anar enlaire em vaig agafar a la filosofia fins que també se’n va anar a l’aigua. Els moviments filosòfics, diguem-ne oficials, que hi havia llavors a la universitat em van desencantar profundament i el que em va il·lusionar de debò va ser el català. Amb les oposicions aprovades, vaig anar a l’IES Màrius Torres de Lleida de mala gana, però el cas és que m’hi vaig trobar bé i ja no vaig tornar. També em vaig adonar que quan escrius del territori des de fora, o havent estat a fora, ho fas amb una mirada diferent. Però en certa manera no m’he mogut mai d’aquí, estic empadronat a Pessonada, hi voto i sempre hi he tingut un peu.

Em vaig adonar que quan escrius del territori des de fora, o havent estat a fora, ho fas amb una mirada diferent.

Als anys 70 i 80 t’interesses per l’estudi del pallarès...

Quan donava classes als alumnes de la Pobla, els feia recollir històries velles del seu poble i em portaven paraules. Em vaig adonar que en aquells anys el diccionari Fabra era molt incomplet en aquest sentit i vaig publicar El parlar del Pallars, perquè a mi m’anava bé utilitzar-lo, sobretot pel lèxic, les expressions i frases fetes. El que no acostumo, a l’hora d’escriure, és fer servir altres formes pallareses de tipus morfològic o fonètic. Salvar el lèxic  més genuí i la fraseologia més expressiva vol dir integrar-los a la llengua comuna. Això és el que he intentat fer (amb d'altres autors pirinencs) i crec en part ens n'hem sortit, ja que moltes paraules que abans no eren al Fabra, apareixen actualment al diccionari normatiu de l'IEC.

Salvar el lèxic  més genuí i la fraseologia més expressiva vol dir integrar-los a la llengua comuna.

Has recorregut el Pirineu buscant històries velles... 

M’ha interessat la fantasia tradicional perquè sovint les llegendes són petites píndoles de saviesa popular. Diria que és l’explicació d’un determinat fenomen a partir d’una història que aparentment sembla que no té cap sentit, però que si s’ha anat contant durant centenars d’anys, de boca a orella, és perquè algun sentit deu tenir. Per mi els Minairons, per exemple, els veig com una història que explica un fenomen econòmic. Altres llegendes, la majoria religioses, només són pura propaganda i difusió de l’integrisme de la dreta, aquests sants que si no fas una cosa, et castiguen. Cal saber triar les que expliquen una saviesa intemporal i universal i conservar-les.

M’ha interessat la fantasia tradicional perquè sovint les llegendes són petites píndoles de saviesa popular.

Com diries que és la teua literatura?

Diria que dona veu als pirinencs humils i treballadors de qui no en parlarà ningú. Pretenc tornar a donar vida a les històries i a les persones i salvar-les potser de la desaparició total. Les històries de la fantasia tradicional no les pots inventar, intentes recuperar-les i a vegades restaurar-les perquè continuin funcionant narrativament. La novel·la és diferent, la seua construcció l’he comparat sovint amb una girella: hi ha carn de moltes menes, però la matèria primera és tota del territori. El més important és fer una bona història, una bona novel·la, i si la pots fer amb materials del país, que n’hi ha de sobres, molt millor. 

Pep Coll (Pessonada, 1949). Escriptor, llicenciat en Filosofia, professor de Literatura Catalana, dinamitzador cultural. Cofundador de la revista pallaresa Escudella (La Pobla,1977) i del Centre d'Estudis del Pallars (Tremp, 1987). Premi Sant Joan (2005). Premi Sant Jordi (2007). Premi Crexells de narrativa (2014). Premi de la Crítica en llengua catalana ( 2014)