Pel lector –ben segur molts ja coneixen el currículum del nostre entrevistat–, direm que en Jordi Casas i Bayer (Barcelona, 1948) és actualment el director del Cor Valldonzella i, des del 2013, l'artista resident del Centre Cultural Miguel Delibes de Valladolid.
En Casas es formà musicalment a l'Escolania de Montserrat i, posteriorment, a Barcelona, on va estudiar amb Àngel Soler, Jordi Albareda i Bach i Salvador Mas. A Barcelona estudià també Dret i Filosofia. Amb disset anys, va crear el cor infantil "El Virolet" als Lluïsos de Gràcia i el 1972 fundà la Coral Càrmina, un dels cors de més prestigi de Catalunya, que dirigí fins al 1988. Ha estat també director del Coro de RTVE entre 1986 i 1988 i entre 2011 i 2013. Casas va ser també director musical i director artístic de l'Orfeó Català entre 1988 i 1998, fundador el 1990 i director fins al 2011 del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, i director del Coro de la Comunidad de Madrid entre el 2000 i el 2011, i del Coro del Teatro Real entre el 2004 i el 2008.
Al capdavant d'aquests conjunts ha dirigit i preparat més de tres mil concerts, i ha tingut oportunitat de col·laborar amb els més destacats directors d'orquestra i de conrear tota mena de gèneres. Ha impartit cursos de direcció coral i ha participat, com a director, en els festivals més prestigiosos d'Europa i també a Israel, Mèxic, Cuba, Guatemala, Estats Units, Argentina, Brasil, Xina, Marroc i Japó. L'estiu del 1997 fou el director de l'European Youth Choir del festival Europa Cantat. És el principal director convidat del Cor de Cambra Femení Scherzo de Vila-seca.
Moltes gràcies per acceptar l'entrevista. L'excusa d'aquest interviu és que us tindrem de concert el 16 de juny, a Llívia, dirigint el Cor Valldonzella, en aquest acte especial el dia de la Festa de Sant Guillem. Quina relació teniu o heu tingut amb Llívia i la Cerdanya?
A la Cerdanya he estat a diferents indrets, sí. Però a Llívia, concretament, recordo un parell de participacions en el Festival de Música de Cerdanya, quan hi havia el senyor Vinyet. Vaig venir amb el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Vam venir dos anys: el 2004 i el 2005. I recordo haver fet el Romancero Gitano amb guitarra (Mario Castelnuovo-Tedesco) i la Missa en Re Major Opus 86 per a orgue, d'Antonín Dvorák.
Amb el seu currículum m'adono de la sort que tindrem de tenir-vos aquí i em preguntava si per a vostè, que ha voltat mig món, s'entoma igual un concert a Llívia com ho faria a Praga, per posar un exemple...
El més important, per a mi, és la fidelitat a la música. Jo els assajos me'ls prenc tan seriosament com els concerts. Penso que hi ha una professió de fe en la música coral. Així que, per a mi aquesta fidelitat a la música fa que m'hi impliqui igualment, allà on sigui.
I tant és que sigui uns goigs, que potser són d'una d'estructura musical senzilla?
Exactament igual, és clar. Amb la mateixa seriositat. S'ha de cantar bé, sempre, en funció del que és cada cosa.
Els qui han estat en assajos o concerts amb vostè destaquen, entre altres, la seva passió per explicar aspectes que van molt més enllà de la part estrictament vocal o musical...
És que el meu concepte de la direcció vol dir fer participar la gent de les emocions i així s'obté el millor resultat. Per mi la cultura es justifica pel fet que llisqui; jo, quan llegeixo un llibre molt interessant el que tinc és ganes de comentar-ho amb algú. Veure com a la gent els agrada allò que expliques i sentir que comuniques; això té un valor afegit molt important per a mi.
Aquesta imatge és allunyada de la idea que tenim molts que el director mou una batuta...
Exacte. Jo entenc que la direcció no ha d'estar només limitada a una gesticulació; no és només fer portar un compàs determinat. Amb les coses que expliques, les anècdotes i la teva actitud personal la gent ha de ser molt insensible per no emocionar-se, com tu, amb aquella música que t'enamora. M'agrada, sí, m'agrada molt donar referents de la literatura, de l'art i de la pintura perquè la música no és un fet aïllat, sinó que forma part d'una cultura, d'una gran família i s'ha de conèixer. I, al capdavall, el fet de saber no deteriora la música; jo entenc que ajuda a fer-la millor.
La música li arriba per referents a la seva família? Els pares? Familiars?
No. Els meus pares no eren músics. Un meu oncle, per part de mare, en Marcel·lí Bayer i Gaspà fou un músic polifacètic, un violinista de primer nivell, que va tocar amb el mestre Eduard Toldrà, amb en Pau Casals i en Ros Marbà, entre altres. Havia estat el primer violí dels segons violins a l'Orquestra Ciutat de Barcelona. I per la part paterna, l'oncle en Josep Maria Casas Homs, va ser filòleg i el secretari personal d'en Pompeu Fabra. Va traduir molts textos del llatí al català. Jo crec que de les dues bandes he estat influenciat i he fet una fusió de la música i la poesia, ja que ambdues sensibilitats m'interessen.
La seva formació musical va començar a l'Escolania, com hem dit. Per què es va decantar per la veu i no per un instrument?
Sempre m'ha interessat més la veu. Penso que el lligam que hi ha entre el text i la música és únic. Es fa difícil d'explicar. A més, la història de la música no s'entén si no hi ha cant; és el primer instrument que hi ha!
I amb 17 anys, li ofereixen dirigir la coral Virolet de Lluïsos de Gràcia. Molt jove, no?
Bé. No ho sé. Jo cantava en una coral adulta. L'empenta me la va donar en Leo Masó (fundador dels Antics Escolans de Montserrat i de la coral Cantiga). Em van enviar a un curs a Lleida, de direcció coral, per crear una coral infantil als Lluïsos de Gràcia i, vet-ho aquí...
Ja ho tenia clar, llavors...
No, no! No ho tenia gens clar. Jo treballava a La Caixa! (Riem). És igual que com quan va néixer la coral Càrmina. Una noia que havia cantat amb mi al Virolet, na Lali Roselló (que encara canta, però ara amb nosaltres al Cor Valldonzella), un dia em convidà anar a un assaig d'un grup coral que cantava les misses a la parròquia de Sant Idelfons: era un horror! Però, eren cinc per corda i coi, això ho havíem d'aprofitar, veritat? I allà va començar Càrmina, de rebot, com el Virolet, de fet. Les coses de la vida i les seves caramboles...
Doncs, Càrmina és avui un referent en el món coral català. Una experiència de més de 50 anys!
Tots els anys que vaig ser director de Càrmina mai no vaig voler cobrar res. Però, tot sigui dit, a mi la coral Càrmina m'ho ha donat tot. És ben segur que la meva carrera ha estat un abans i un després gràcies a aquesta formació.
L'espai a les revistes és limitat i arribem al final de l'entrevista, malgrat que han quedat preguntes a fer i respondre. Però, per tancar, en el concert del dia 16, a Llívia, què ens oferirà el Cor Valldonzella?
El programa del concert que oferirem el dia 16 estarà integrat, en la seva major part, per música italiana de la segona meitat del segle XVI (polifonia del renaixement) que és el repertori que el Cor de Valldonzella hem conreat des dels nostres inicis, però el repertori serà enriquit per acabar, amb quatre obres d’un compositor romàntic, Johannes Brahms, que estèticament són molt properes a l’essència dels madrigals renaixentistes. El nostre desig és fer conèixer aquest repertori tan bell, encara que poc conegut, i que el públic s’arribi a emocionar amb la seva música.
